de viva veu i sense guió previ, pau riba presenta: “mossega’m el mugró, o te’l mossego jo (pasqua mix)”, a l’Heliogàbal, el dissabte de glòria de 2007
[text transcrit a l’espera-que-desespera o qui-calla-atorga del nihil obstat de Pau Riba]
Jo estic aquí per fer una presentació, que és una cosa que no he fet mai. Jo no sóc gaire partidari de les presentacions. Però, en fi, si s’ha de fer es fa i sobretot per uns amics.
Primer que tot, vull presentar l’Antoni Mateu Biosca: ganxet, de Reus [“nascut a Tarragona”, puntualitza l’Antoni Mateu al seu costat]... Bé, estira i enganxa al mateix temps. I el que es tracta és de presentar aquest paquet de tres llibres, més que trilogia, que acaba de publicar o editar. Crec que, per resumir, per ser breu, podríem dir que l’escriptura o la poesia de l’Antoni Mateu és la poesia de les tres us: el seu és un versificar cru, nu i dur. És a dir, que, per dir-ho una mica amb el llenguatge que ell mateix gasta, no s’està per hòsties. És un llenguatge sense eufemismes, és un llenguatge sense punyetes, sense ni tan sols correccions, és un llenguatge directe, tal qual raja; i no ha perdut el temps buscant la manera correcta, bonica, ripiosa de dir les coses, sinó que les ha dit tal qual li han sortit, amb la força de la necessitat de dir, gairebé com un vòmit, un vòmit que després ningú no l’ha netejat, sinó que simplement l’ha recollit en aquest paquet de tres llibres. No entraré en valoracions, perquè ell mateix us en llegirà un pedaç, que precisament és el títol d’un dels tres llibres. Dos dels llibres, autoeditats, cosa que a mi em fa molta il·lusió perquè sóc un partidari acèrrim de l’autoedició, de l’autogestió i de l’autocomplaença, que és també una de les claus a partir de les quals s’han de llegir aquests llibres. Una mena d’onanisme que no diré líric però sí poètic.
Segon ell mateix explica, sembla que ha patit una d’aquelles crisis que patim tots els artistes, de sequera persistent, i ha estat anys sense que li sortís re “poètic”, a la boca o a les mans... a les mans. I tot de cop un bon dia, escolta’m, la cosa poètica se li havia anat acumulant a dintre i tal i qual i... uuuaaaggghhh... ha fotut una tirallonga de versos que aquí, malgrat que hi ha una u que l’he hagut d’excloure, que és la de curt, perquè la cosa no és curta sinó més aviat extensa, però tot i l’extensió que hi ha aquí (cent setanta i pico pàgines de poemes) es veu que això és un dos per cent del que t’ha sortit, no? [i Antoni Mateu li contesta, enmig de rialles del públic, esteses aquí i allà]... un deu per cent; i a més a més es veu que encara raja, raja, raja i raja...
Els dos llibres autoeditats són un Pedaç de tot aquest paquet i l’altre es diu Subnormal, no sé per què deu ser...; i l’altre es diu La força de la fe: jo crec que és com que aquest és un llibre com Déu mana, editat amb totes les de la llei, en una editorial, enquadernat i tal i qual... ha hagut de buscar un títol que fos més políticament correcte.
D’aquí un moment tindreu ocasió d’escoltar-los directament per boca seva. Després que ell faci aquesta lectura hi haurà una performància del Jordi Valls. Aquest és gracienc (no? eh, que és gracienc? gracienc) i per a qui no sàpiga molt bé i exactament qui és aquest Jordi Valls li diré que ell és la Vagina Dentata Organ, que és un grup (per dir-ho això), un conjunt que és ell sol, de música conceptual. Una de les peces més interessants i més estimades per mi és un cedé que es diu Le Chien Catalan, que és la gravació d’una passejada de gairebé una hora amb Harley Davidson pel Cap de Creus i Cadaqués i les contrades pròximes a la casa del Dalí.
Ell no fa gaire em va dir que estava fent el salt a la tridimensionalitat; és a dir, “fent el salt” vull dir “passant-se a...”, no en un altre sentit; estava entrant en una nova etapa artística en la seva vida que és la tridimensionalitat... És clar, això s’ha de veure en clau que ell no només és músic sinó que també és artista gràfic: ell pinta quadros amb la seva pròpia sang, quadros dedicats a models famoses i gent molt coneguda en el món internacional. Això em fa pensar que per ell la música és una cosa de segon plat, de a més a més; ell a més a més de ser un artista plàstic que fa música... música és un dir... Ell treballa amb el so... És clar, ara anava a fer una reflexió en el sentit de dir no entenc que vol dir això de la tridimensionalitat si el so no té dimensió en aquest sentit... El que està fent és, diguem, passar de l’expressió plana a l’expressió tridimensional. Tampoc no entraré amb més detalls perquè ell mateix ja us ho mostrarà... Aquesta és la primera obra d’aquesta nova etapa, que a més a més el porta de Londres a Barcelona, perquè ell vivia a Londres, i ha decidit que per ser tridimensional ha de tornar a Barcelona, a Gràcia... És que allà no tenen gràcia.
[text transcrit a l’espera-que-desespera o qui-calla-atorga del nihil obstat de Pau Riba]
Jo estic aquí per fer una presentació, que és una cosa que no he fet mai. Jo no sóc gaire partidari de les presentacions. Però, en fi, si s’ha de fer es fa i sobretot per uns amics.
Primer que tot, vull presentar l’Antoni Mateu Biosca: ganxet, de Reus [“nascut a Tarragona”, puntualitza l’Antoni Mateu al seu costat]... Bé, estira i enganxa al mateix temps. I el que es tracta és de presentar aquest paquet de tres llibres, més que trilogia, que acaba de publicar o editar. Crec que, per resumir, per ser breu, podríem dir que l’escriptura o la poesia de l’Antoni Mateu és la poesia de les tres us: el seu és un versificar cru, nu i dur. És a dir, que, per dir-ho una mica amb el llenguatge que ell mateix gasta, no s’està per hòsties. És un llenguatge sense eufemismes, és un llenguatge sense punyetes, sense ni tan sols correccions, és un llenguatge directe, tal qual raja; i no ha perdut el temps buscant la manera correcta, bonica, ripiosa de dir les coses, sinó que les ha dit tal qual li han sortit, amb la força de la necessitat de dir, gairebé com un vòmit, un vòmit que després ningú no l’ha netejat, sinó que simplement l’ha recollit en aquest paquet de tres llibres. No entraré en valoracions, perquè ell mateix us en llegirà un pedaç, que precisament és el títol d’un dels tres llibres. Dos dels llibres, autoeditats, cosa que a mi em fa molta il·lusió perquè sóc un partidari acèrrim de l’autoedició, de l’autogestió i de l’autocomplaença, que és també una de les claus a partir de les quals s’han de llegir aquests llibres. Una mena d’onanisme que no diré líric però sí poètic.
Segon ell mateix explica, sembla que ha patit una d’aquelles crisis que patim tots els artistes, de sequera persistent, i ha estat anys sense que li sortís re “poètic”, a la boca o a les mans... a les mans. I tot de cop un bon dia, escolta’m, la cosa poètica se li havia anat acumulant a dintre i tal i qual i... uuuaaaggghhh... ha fotut una tirallonga de versos que aquí, malgrat que hi ha una u que l’he hagut d’excloure, que és la de curt, perquè la cosa no és curta sinó més aviat extensa, però tot i l’extensió que hi ha aquí (cent setanta i pico pàgines de poemes) es veu que això és un dos per cent del que t’ha sortit, no? [i Antoni Mateu li contesta, enmig de rialles del públic, esteses aquí i allà]... un deu per cent; i a més a més es veu que encara raja, raja, raja i raja...
Els dos llibres autoeditats són un Pedaç de tot aquest paquet i l’altre es diu Subnormal, no sé per què deu ser...; i l’altre es diu La força de la fe: jo crec que és com que aquest és un llibre com Déu mana, editat amb totes les de la llei, en una editorial, enquadernat i tal i qual... ha hagut de buscar un títol que fos més políticament correcte.
D’aquí un moment tindreu ocasió d’escoltar-los directament per boca seva. Després que ell faci aquesta lectura hi haurà una performància del Jordi Valls. Aquest és gracienc (no? eh, que és gracienc? gracienc) i per a qui no sàpiga molt bé i exactament qui és aquest Jordi Valls li diré que ell és la Vagina Dentata Organ, que és un grup (per dir-ho això), un conjunt que és ell sol, de música conceptual. Una de les peces més interessants i més estimades per mi és un cedé que es diu Le Chien Catalan, que és la gravació d’una passejada de gairebé una hora amb Harley Davidson pel Cap de Creus i Cadaqués i les contrades pròximes a la casa del Dalí.
Ell no fa gaire em va dir que estava fent el salt a la tridimensionalitat; és a dir, “fent el salt” vull dir “passant-se a...”, no en un altre sentit; estava entrant en una nova etapa artística en la seva vida que és la tridimensionalitat... És clar, això s’ha de veure en clau que ell no només és músic sinó que també és artista gràfic: ell pinta quadros amb la seva pròpia sang, quadros dedicats a models famoses i gent molt coneguda en el món internacional. Això em fa pensar que per ell la música és una cosa de segon plat, de a més a més; ell a més a més de ser un artista plàstic que fa música... música és un dir... Ell treballa amb el so... És clar, ara anava a fer una reflexió en el sentit de dir no entenc que vol dir això de la tridimensionalitat si el so no té dimensió en aquest sentit... El que està fent és, diguem, passar de l’expressió plana a l’expressió tridimensional. Tampoc no entraré amb més detalls perquè ell mateix ja us ho mostrarà... Aquesta és la primera obra d’aquesta nova etapa, que a més a més el porta de Londres a Barcelona, perquè ell vivia a Londres, i ha decidit que per ser tridimensional ha de tornar a Barcelona, a Gràcia... És que allà no tenen gràcia.
i sell, you buy
