Bora nit!
“A vore si ens entenem...”
Si sóc aquí, al Centre de Lectura de Reus, participant en aquest acte tan poc convencional és per dues raons: per la inconsciència de no haver percebut, en un primer moment, la seva rellevància artística i per no gosar fer-me enrere un cop m’he vist amb l’aigua al coll.
Si el que pretenien els artistes d’aquest vernissatge poeticomusical era que els presentés Els papers de Talamanca una persona normal i corrent, poc assídua als actes artístics més avantguardistes, futuristes, dadaistes i tots aquells altres -istes que pugueu imaginar... es pot dir, ben bé, que l’han encertada.
Us explicaré el motiu d’aquesta meva inconsciència: l’amistat i admiració per l’Antoni Mateu, tot i que de qui realment sóc amiga és de la seva dona. L’Antoni, fins fa un any, no era per a mi sinó l’home de la Maite: un xicot de poques paraules, correcte i a qui tenia un respecte contingut perquè el sabia culte i, alhora, poc donat a les convencions hipòcrites de l’entorn. Aquesta impressió distanciada va canviar però, radicalment, el dia dels Infants Morts d’avui fa un any, al Xalet Serra, en el seu impactant primer vernissatge públic.
M’agrada la literatura, Antoni i, d’una manera especial, la poesia. Però, xiquet, quina poesia la teva!:
—D’on sortia tanta força, tanta ràbia, tant de sarcasme? Aquell vespre em sorprengué la facilitat en què llegies els teus versos i la naturalitat en què et despullaves davant l’auditori.
—Em sorprenia com, a mesura que passaves full, eres capaç d’omplir-nos d’un alè transgressor, lúbric i estoic amb tanta franquesa i complicitat.
—Ens sotmeties a una innocentada premeditada?
—...
A partir d’aquell vespre i després de llegir-te i coneixe’t —em sembla— una mica més, tan sols puc agrair-te aquesta nova visió per entendre la crua i dura realitat que traspua de la teva obra poètica.
Lluny de pretensions personals sobre crítica literària, la vàlua de l’Antoni Mateu poeta l’han manifestada persones tan erudites i de disciplines artístiques tan diverses com el Magí Sunyer, el Pau Riba, el Jordi Valls i d’altres que no conec però que m’agradaria conèixer.
Caldria ara que fos ell mateix qui, algun dia, ens convoqués per explicar-nos l’ambiciós projecte que va teixint des del 2001 i que sota el nom de “La gran mentida” hi inclou obres ja publicades, algunes d’inèdites i d’altres amb títol propi però encara sense cos. Entre elles s’hi troben, com podeu suposar, Els papers de Talamanca.
“La gran mentida”, fruit de la particular “teoria del fracàs” mateuesca, pot aparentar tenir en l’absurd la seva finalitat literària però la seva intenció crec que va més enllà, i amb el treball fi de la paradoxa hi podem entreveure moltes i moltes connotacions, no necessàriament buscades per l’autor.
* * *
“Que corri la bona nova, que el dia dels infants morts s’apropa.”
Per què aquesta retòrica transgressora i iconoclasta?
Diuen que qui no sap de l’existència dels llimbs és realment perquè hi està. La meva teoria és que l’Antoni Mateu ens ha volgut fer creure que als llimbs s’hi està francament còmode i que, si volem, ens hi podem quedar eternament. Els llimbs és el lloc idoni per ubicar-nos en cas que necessitem un estat de “felicitat natural”. És el punt de trobada de tots els que esperen la redempció, entre els quals no hem d’oblidar els infants brutalment degollats avui hauria de fer dos mil set anys.
Després del privilegi, divendres passat, d’escoltar el diàleg compenetrat entre el clarinet —clar i net, però ensordidor quan calia— del Miquel Àngel Marín i la veu contundent de l’Antoni, m’he adonat del sentiment humanista i llibertari que uneix els autors d’aquest llibre i vídeo-CD que tinc el plaer de presentar.
Us puc assegurar que hi trobareu molt més que literatura contestatària, surrealista, heterodoxa i iconoclasta... Rere la cortina de la seva anarquia compartida hi conflueix, paradoxalment, una constant: la lluita per a la recuperació de la dignitat humana, si és que algun cop ha existit.
* * *
Com molts dels que esteu aquí, vaig ser educada en costums d’una dictadura ja en defunció però en la qual el mètode i la disciplina eren la norma de salvació. Un mètode que m’ha acompanyat fins ara en l’itinerari per aquesta “gran mentida” i que, cal també dir-ho, gràcies a ell, me n’he anat sortint.
Intentaré doncs, explicar-vos metòdicament, en quatre pinzellades organitzades, la retòrica dels fets d’ allò que he entès d’Els papers de Talamanca.
1. Font de la qual han begut
—Observació directa de la realitat més crua d’ara i d’arreu.
—Manifest groc de Dalí, Gasch i Montanyà del 1928.
2. Els papers de Talamanca, títol; Manifestos trans/lúcids, subtítol
A l’Antoni lingüista li agraden l’etimologia, les connotacions semàntiques, els jocs de paraules... Només cal fixar-s’hi: papers, Salamanca, Talamanca, platja eivissenca, delta sorrenc...
Manifestos: El llibre és un recull de manifestos al més pur estil surrealista sobre la visió particular d’algunes de les seves i nostres “grans mentides” consentides.
Trans/lúcids: El trance dels místics i la lucidesa de la gent de seny; quin antagonisme de termes tan ben trobat!
3. El format
Del tot atípic: avantguardista, de tiratge reduït, numerat i signat i que no trobareu a les llibreries.
Els papers de Talamanca i el vídeo-CD Frullatos i glissandos estan dins d’un sobre fosc metal·litzat.
Els fulls són translúcids i sense numerar. (Aneu amb compte!)
Color de la lletra? El groc, gairebé il·legible, com a tribut al Manifest groc dalinià.
4. L’estil dels Manifestos
L’Antoni poeta diu que molts dels seus poemes són espontanis, que els escriu tal com raja... Malgrat el pretès surrealisme en què estan basats els Manifestos, l’obra, al meu parer, excel·leix pel domini de la llengua, de la sintaxi i de la retòrica poètica.
Els versos, “crus, nus i durs” (en Pau Riba l’ha definit com “el poeta de les tres us”), són rics en ritme, plens de recursos poètics per escabrosos que semblin i imbuïts, del primer fins al darrer, d’una gran intel·lectualitat.
5. El seu contingut
Gosaria afirmar que els termes d’“injustícia globalitzada” o, millor, “terrorisme globalitzador” sintetitzen l’eix al voltant del qual giren els Manifestos de l’Antoni pensador, per no anomenar-lo filòsof. Tant ell com el Miquel Àngel, homes sense pretensions, troben en l’art la millor manera per expressar un rebuig gairebé aterridor contra els poders fàctics i establerts.
Sabem que l’abús i la injustícia institucionalitzades han existit des de sempre i arreu del planeta. A Els papers de Talamanca tots rebem... i n’hi ha per a tothom! No s’espantin ni les persones benèvoles ni les àvies: “El poder, apodera”, deia la meva.
Sense eufemismes però amb un llenguatge ple de connotacions, l’autor té la valentia d’anar més enllà del terrorisme de les pistoles i de les bombes. Denuncia a tort i a dret, i sense embuts, qualsevol abús que amagat sota sotanes, togues, uniformes i emmascarat sovint pel poder de les urnes i del capital ens acolla com ramats dins la bombolla de la societat del benestar, emparada, això sí, amb la pràctica redemptora de les bones maneres i l’obra social.
El vídeo-CD del Miquel Àngel Marín
—Sorra i vent a la caràtula.
—Títol: Frullatos i glissandos (música sorrenca del Delta). Frullatos i glissandos són dialectalismes del Delta, vaig pensar. Pobra ingènua! Els frullatos i glissandos són efectes musicals!
Després de visionar i escoltar l’enregistrament de vint-i-set minuts la meva impressió ha estat la d’una sessió de física acústica, d’experimentació del so i del moviment produïts per la vibració d’instruments de vent (clarinet, acordió...) i per mitjà d’altres objectes a-musicals (embuts, manxes...). Sens dubte, el compacte és una bona mostra d’allò que es pot fer amb la música si se’n domina l’art i s’està atret pel seu magnetisme.
Frullatos i glissandos presenta un tetralogia d’accions: frullatos i glissandos, òbviament; la jota tortosina que esdevé un bucle per a la cinta; el vent i la sorra del Delta i la presència del poema en diverses accions intercalades.
Tot això, manipulat per tres persones i presenciat per dues espectadores dins quatre parets blanques d’un pis reusenc. Per cert, si esteu atents, hi veureu, a més de poesia visual, les partitures o papers —potser els de Talamanca— que acaben dins un bidó de llauna, protagonista també de la sessió.
Recomanacions de l’Antoni:
—No busqueu el que no hi ha. Trobeu el que sí hi ha.
—Escolteu-lo amb els ulls tancats i mireu-lo amb les orelles tapades.
I, per anar acabant, seguint el bucle musical enllacem el conjunt...
De la conversa amb l’Antoni Mateu se’n desprèn que escriure li resulta gairebé una teràpia, un alliberament (“Tot el que no escric em podreix”), però de textos també en manipula i, segons diu, fent-ho s’hi troba bé.
Rellegint el Manifest groc, crec que he trobat alguns dels principis del que podríem anomenar “ideari mateuescomarinià”. Per això, m’he permès la llicència de filtrar, i també manipular, alguns dels seus postulats a fi de sintetitzar la intenció comunicativa i provocadora del conjunt d’Els papers de Talamanca.
És inútil qualsevol discussió. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de tots els valors... a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències.
En els Manifestos s’ha eliminat tota lírica. El poeta s’ha limitat a l’enumeració objectiva dels fets que l’arriben a trasbalsar fins al límit de provocar-li el vòmit, un vòmit visceral expressat amb un llenguatge, com ja s’ha dit, buit de protocols i eufemismes però que amaguen també somnis de llibertat existencialista.
Trobaran els Manifestos trans/lúcids i els Frullatos i glissandos l’orella que escolti i denunciï la sensibleria malaltissa existent?
Tant de bo la seva denúncia contribueixi a millorar la manca absoluta de joventut de molts joves.
Tant de bo airegin l’ambient podrit de certes societats.
Tant de bo puguin bandejar la indocumentació i la hipocresia de tants i tants sectors.
Tant de bo alliberin les cotilles innecessàries que esclavitzen tantes i tantes manifestacions artístiques.
Si més no, el Miquel Àngel i l’Antoni, amb valentia i tenacitat, amb sons suaus o estridents, lletra sincera, perseguint no pas l’ordre sinó la necessitat i sota la protecció de la música sorrenca, ho han intentat.
Gràcies i molta felicitat!
Marta Cañellas
La Selva del Camp, 28.12.2007
“A vore si ens entenem...”
Si sóc aquí, al Centre de Lectura de Reus, participant en aquest acte tan poc convencional és per dues raons: per la inconsciència de no haver percebut, en un primer moment, la seva rellevància artística i per no gosar fer-me enrere un cop m’he vist amb l’aigua al coll.
Si el que pretenien els artistes d’aquest vernissatge poeticomusical era que els presentés Els papers de Talamanca una persona normal i corrent, poc assídua als actes artístics més avantguardistes, futuristes, dadaistes i tots aquells altres -istes que pugueu imaginar... es pot dir, ben bé, que l’han encertada.
Us explicaré el motiu d’aquesta meva inconsciència: l’amistat i admiració per l’Antoni Mateu, tot i que de qui realment sóc amiga és de la seva dona. L’Antoni, fins fa un any, no era per a mi sinó l’home de la Maite: un xicot de poques paraules, correcte i a qui tenia un respecte contingut perquè el sabia culte i, alhora, poc donat a les convencions hipòcrites de l’entorn. Aquesta impressió distanciada va canviar però, radicalment, el dia dels Infants Morts d’avui fa un any, al Xalet Serra, en el seu impactant primer vernissatge públic.
M’agrada la literatura, Antoni i, d’una manera especial, la poesia. Però, xiquet, quina poesia la teva!:
—D’on sortia tanta força, tanta ràbia, tant de sarcasme? Aquell vespre em sorprengué la facilitat en què llegies els teus versos i la naturalitat en què et despullaves davant l’auditori.
—Em sorprenia com, a mesura que passaves full, eres capaç d’omplir-nos d’un alè transgressor, lúbric i estoic amb tanta franquesa i complicitat.
—Ens sotmeties a una innocentada premeditada?
—...
A partir d’aquell vespre i després de llegir-te i coneixe’t —em sembla— una mica més, tan sols puc agrair-te aquesta nova visió per entendre la crua i dura realitat que traspua de la teva obra poètica.
Lluny de pretensions personals sobre crítica literària, la vàlua de l’Antoni Mateu poeta l’han manifestada persones tan erudites i de disciplines artístiques tan diverses com el Magí Sunyer, el Pau Riba, el Jordi Valls i d’altres que no conec però que m’agradaria conèixer.
Caldria ara que fos ell mateix qui, algun dia, ens convoqués per explicar-nos l’ambiciós projecte que va teixint des del 2001 i que sota el nom de “La gran mentida” hi inclou obres ja publicades, algunes d’inèdites i d’altres amb títol propi però encara sense cos. Entre elles s’hi troben, com podeu suposar, Els papers de Talamanca.
“La gran mentida”, fruit de la particular “teoria del fracàs” mateuesca, pot aparentar tenir en l’absurd la seva finalitat literària però la seva intenció crec que va més enllà, i amb el treball fi de la paradoxa hi podem entreveure moltes i moltes connotacions, no necessàriament buscades per l’autor.
* * *
“Que corri la bona nova, que el dia dels infants morts s’apropa.”
Per què aquesta retòrica transgressora i iconoclasta?
Diuen que qui no sap de l’existència dels llimbs és realment perquè hi està. La meva teoria és que l’Antoni Mateu ens ha volgut fer creure que als llimbs s’hi està francament còmode i que, si volem, ens hi podem quedar eternament. Els llimbs és el lloc idoni per ubicar-nos en cas que necessitem un estat de “felicitat natural”. És el punt de trobada de tots els que esperen la redempció, entre els quals no hem d’oblidar els infants brutalment degollats avui hauria de fer dos mil set anys.
Després del privilegi, divendres passat, d’escoltar el diàleg compenetrat entre el clarinet —clar i net, però ensordidor quan calia— del Miquel Àngel Marín i la veu contundent de l’Antoni, m’he adonat del sentiment humanista i llibertari que uneix els autors d’aquest llibre i vídeo-CD que tinc el plaer de presentar.
Us puc assegurar que hi trobareu molt més que literatura contestatària, surrealista, heterodoxa i iconoclasta... Rere la cortina de la seva anarquia compartida hi conflueix, paradoxalment, una constant: la lluita per a la recuperació de la dignitat humana, si és que algun cop ha existit.
* * *
Com molts dels que esteu aquí, vaig ser educada en costums d’una dictadura ja en defunció però en la qual el mètode i la disciplina eren la norma de salvació. Un mètode que m’ha acompanyat fins ara en l’itinerari per aquesta “gran mentida” i que, cal també dir-ho, gràcies a ell, me n’he anat sortint.
Intentaré doncs, explicar-vos metòdicament, en quatre pinzellades organitzades, la retòrica dels fets d’ allò que he entès d’Els papers de Talamanca.
1. Font de la qual han begut
—Observació directa de la realitat més crua d’ara i d’arreu.
—Manifest groc de Dalí, Gasch i Montanyà del 1928.
2. Els papers de Talamanca, títol; Manifestos trans/lúcids, subtítol
A l’Antoni lingüista li agraden l’etimologia, les connotacions semàntiques, els jocs de paraules... Només cal fixar-s’hi: papers, Salamanca, Talamanca, platja eivissenca, delta sorrenc...
Manifestos: El llibre és un recull de manifestos al més pur estil surrealista sobre la visió particular d’algunes de les seves i nostres “grans mentides” consentides.
Trans/lúcids: El trance dels místics i la lucidesa de la gent de seny; quin antagonisme de termes tan ben trobat!
3. El format
Del tot atípic: avantguardista, de tiratge reduït, numerat i signat i que no trobareu a les llibreries.
Els papers de Talamanca i el vídeo-CD Frullatos i glissandos estan dins d’un sobre fosc metal·litzat.
Els fulls són translúcids i sense numerar. (Aneu amb compte!)
Color de la lletra? El groc, gairebé il·legible, com a tribut al Manifest groc dalinià.
4. L’estil dels Manifestos
L’Antoni poeta diu que molts dels seus poemes són espontanis, que els escriu tal com raja... Malgrat el pretès surrealisme en què estan basats els Manifestos, l’obra, al meu parer, excel·leix pel domini de la llengua, de la sintaxi i de la retòrica poètica.
Els versos, “crus, nus i durs” (en Pau Riba l’ha definit com “el poeta de les tres us”), són rics en ritme, plens de recursos poètics per escabrosos que semblin i imbuïts, del primer fins al darrer, d’una gran intel·lectualitat.
5. El seu contingut
Gosaria afirmar que els termes d’“injustícia globalitzada” o, millor, “terrorisme globalitzador” sintetitzen l’eix al voltant del qual giren els Manifestos de l’Antoni pensador, per no anomenar-lo filòsof. Tant ell com el Miquel Àngel, homes sense pretensions, troben en l’art la millor manera per expressar un rebuig gairebé aterridor contra els poders fàctics i establerts.
Sabem que l’abús i la injustícia institucionalitzades han existit des de sempre i arreu del planeta. A Els papers de Talamanca tots rebem... i n’hi ha per a tothom! No s’espantin ni les persones benèvoles ni les àvies: “El poder, apodera”, deia la meva.
Sense eufemismes però amb un llenguatge ple de connotacions, l’autor té la valentia d’anar més enllà del terrorisme de les pistoles i de les bombes. Denuncia a tort i a dret, i sense embuts, qualsevol abús que amagat sota sotanes, togues, uniformes i emmascarat sovint pel poder de les urnes i del capital ens acolla com ramats dins la bombolla de la societat del benestar, emparada, això sí, amb la pràctica redemptora de les bones maneres i l’obra social.
El vídeo-CD del Miquel Àngel Marín
—Sorra i vent a la caràtula.
—Títol: Frullatos i glissandos (música sorrenca del Delta). Frullatos i glissandos són dialectalismes del Delta, vaig pensar. Pobra ingènua! Els frullatos i glissandos són efectes musicals!
Després de visionar i escoltar l’enregistrament de vint-i-set minuts la meva impressió ha estat la d’una sessió de física acústica, d’experimentació del so i del moviment produïts per la vibració d’instruments de vent (clarinet, acordió...) i per mitjà d’altres objectes a-musicals (embuts, manxes...). Sens dubte, el compacte és una bona mostra d’allò que es pot fer amb la música si se’n domina l’art i s’està atret pel seu magnetisme.
Frullatos i glissandos presenta un tetralogia d’accions: frullatos i glissandos, òbviament; la jota tortosina que esdevé un bucle per a la cinta; el vent i la sorra del Delta i la presència del poema en diverses accions intercalades.
Tot això, manipulat per tres persones i presenciat per dues espectadores dins quatre parets blanques d’un pis reusenc. Per cert, si esteu atents, hi veureu, a més de poesia visual, les partitures o papers —potser els de Talamanca— que acaben dins un bidó de llauna, protagonista també de la sessió.
Recomanacions de l’Antoni:
—No busqueu el que no hi ha. Trobeu el que sí hi ha.
—Escolteu-lo amb els ulls tancats i mireu-lo amb les orelles tapades.
I, per anar acabant, seguint el bucle musical enllacem el conjunt...
De la conversa amb l’Antoni Mateu se’n desprèn que escriure li resulta gairebé una teràpia, un alliberament (“Tot el que no escric em podreix”), però de textos també en manipula i, segons diu, fent-ho s’hi troba bé.
Rellegint el Manifest groc, crec que he trobat alguns dels principis del que podríem anomenar “ideari mateuescomarinià”. Per això, m’he permès la llicència de filtrar, i també manipular, alguns dels seus postulats a fi de sintetitzar la intenció comunicativa i provocadora del conjunt d’Els papers de Talamanca.
És inútil qualsevol discussió. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de tots els valors... a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències.
En els Manifestos s’ha eliminat tota lírica. El poeta s’ha limitat a l’enumeració objectiva dels fets que l’arriben a trasbalsar fins al límit de provocar-li el vòmit, un vòmit visceral expressat amb un llenguatge, com ja s’ha dit, buit de protocols i eufemismes però que amaguen també somnis de llibertat existencialista.
Trobaran els Manifestos trans/lúcids i els Frullatos i glissandos l’orella que escolti i denunciï la sensibleria malaltissa existent?
Tant de bo la seva denúncia contribueixi a millorar la manca absoluta de joventut de molts joves.
Tant de bo airegin l’ambient podrit de certes societats.
Tant de bo puguin bandejar la indocumentació i la hipocresia de tants i tants sectors.
Tant de bo alliberin les cotilles innecessàries que esclavitzen tantes i tantes manifestacions artístiques.
Si més no, el Miquel Àngel i l’Antoni, amb valentia i tenacitat, amb sons suaus o estridents, lletra sincera, perseguint no pas l’ordre sinó la necessitat i sota la protecció de la música sorrenca, ho han intentat.
Gràcies i molta felicitat!
Marta Cañellas
La Selva del Camp, 28.12.2007
