re-presentació de l’aquí present a càrrec d’un impresentable
Deixi’m que els digui, a tall introductori a base de coltell poc esmolat, que no sé pas què hi faig aquí. La meva desorientació davant de tot plegat és enorme i experimenta un creixement desaforat i geomètric. El desconcert campa on the road mentre al balcó, entaforat en un cap de cavall excomulgat, veig passar el món, que m’engega a pastar de manera displicent mentre s’allunya carretera enllà.
I perquè deia dic diré tot això? Doncs perquè el desconcert i la desorientació, la manca absoluta de referents, el desori carnal, l’abandó espiritual, la pèrdua d’ancoratge, l’afàsia, la distròfia, l’aneurisma i totes les formes somàtiques de la perplexitat em porten a no tenir prejudicis de cap mena, a no tenir cap autoritat per fer i desfer. Tan sols limitar-me, llavors, a incrementar la meva curiositat fins a un infinit groller i salvatge, tot afinant amb cura els dispositius d’enregistrament de-les-coses-que-passen (i col·loquin un sonor glop de saliva a mode de guionet entre cada una d’aquestes parauletes) i extreure la bellesa macarra, macarrònica, faraònica en pijama d’aquest dissortat conglomerat de despropòsits que és el món i la seva circumstància.
PERQUÈ EL CAMÍ VERS LA LLENGUA ABSOLTA ÉS PLE DE CRISTALLS TRENCATS
I ho sabíeu,
Ho sabíeu des del moment mateix
En què l’aire es feu teixit amb queixes
Esqueixos furtats del feix
De la parla imaginada ara entre reixes;
Oxigen desconsolat muta en nitrogen
Sodomitza amb sutjós cuir el respirar
A peu de lletra el verb esdevé estrogen
La gramàtica en hipertròfia maxil·lar
Pretén resseguir el buit amb el fil de la navalla
Fer fenella dels contorns del caos i així
El que don sentit al dir derivarà en xavalla
I a mi em deixaran colgat vora el camí
On la sang es condensa en gelatina
On tots som morts i vestits de tweed & roll
On rebem malastrucs i gin sense quinina
I amenaces de mort sota una col.
No em fa el fet, el fet que fa vull desfer-lo,
Desfer el que fet i fet sols fa
Funest fermall la fi de l’estraperlo
Del comerç arcaic de tot garlar
Contraban de pesos dites i mesures
Biaix esquizofrènic deriva impúdica del dir
Esbudella el tronc, afoga sàdic les conjures
I aquell qui vulgui pot repetir
Repetir de trops guixats amb cabell d’àngel
Que té les puntes esberlades
Glucòtic excés florint a ran de pell
Buscant amb desesper flocs de sol negre
Borromeig parrupeig ulls al clatell
I en general anatomia geografia
Història histèria dislocada
Així doncs, si el món no fos un desastre sense cap ni peus, si no hi haguessin mostres evidents de ferum de cadàver a cada cantonada, si no existís el tendrum de l’alcoholèmia i els licors, si no tinguéssim estadístiques sobre accidents de trànsit i masoquistes rehabilitacions a cop de porno i marihuana, si la filosofia no tingués el perfil d’un ogre bru tatuat de sòrdida saviesa, si l’única esperança que conec no fos presidenta dels madriles, si l’única sortida que ens queda no fos el forat del cul, si tots tinguéssim tres mugrons, si el millor per dir no fos el que es diu per dir que no queda res a dir, si no fos que hi som com-fosos, si no quedés el consol d’arraulir-se als cims de la desesperació, si no tinguéssim el redós de les coses absurdes i els estris impossibles que trobem a botigues despendolades després de passejades cap enlloc, si no poguéssim fullejar revistes entre espasmes intestinals, si no fos que ja tenim tots el cap ben verd, si no fos que la ràbia és creativa i que l’anticrist és un senyor d’Austràlia (això sí, amb bigotis), si no fos perquè els forns de fundició inspiren poemes negres i escantonats com pedres, si no fos per les llistes d’espera i les cues que alimenten l’odi i ens eixorquen l’ànima, si no fos pel jazz que ens fa de jaç una nit al ras, si no fos per les píndoles de blanc calcari on s’amaga el sentit comú armat amb fils de navalla, si no fos perquè la vida és un ready-made i viure és beure’s l’enteniment d’un glop, si no fos per tot això i altres coses que s’amunteguen com obra magna de l’art brut relligada amb esquitxos d’esperma i sèrum, el senyor Antoni Mateu no existiria, no hauria pogut escriure el que ha escrit, fixar-se en el que s’ha fixat i fins i tot estimar el que estima. I, de retruc, jo no podria ser aquí tot intentant garlar, amb la mateixa curiositat entròpica i la mateixa manca d’escrúpols, del senyor Antoni Mateu, que afortunadament sí que existeix, escriu el que escriu, es fixa en el que es fixa i fins i tot estima el que estima. Així que vostès mateixos. Al món no hi ha per on agafar-lo, però tampoc està tan malament. I sempre ens queda arribar a vells mantenint intacta la indecència i la diabòlica mania d’escriure.
Sebastià Jovani (La Central del Raval, Barcelona, 7.4.2007)
Deixi’m que els digui, a tall introductori a base de coltell poc esmolat, que no sé pas què hi faig aquí. La meva desorientació davant de tot plegat és enorme i experimenta un creixement desaforat i geomètric. El desconcert campa on the road mentre al balcó, entaforat en un cap de cavall excomulgat, veig passar el món, que m’engega a pastar de manera displicent mentre s’allunya carretera enllà.
I perquè deia dic diré tot això? Doncs perquè el desconcert i la desorientació, la manca absoluta de referents, el desori carnal, l’abandó espiritual, la pèrdua d’ancoratge, l’afàsia, la distròfia, l’aneurisma i totes les formes somàtiques de la perplexitat em porten a no tenir prejudicis de cap mena, a no tenir cap autoritat per fer i desfer. Tan sols limitar-me, llavors, a incrementar la meva curiositat fins a un infinit groller i salvatge, tot afinant amb cura els dispositius d’enregistrament de-les-coses-que-passen (i col·loquin un sonor glop de saliva a mode de guionet entre cada una d’aquestes parauletes) i extreure la bellesa macarra, macarrònica, faraònica en pijama d’aquest dissortat conglomerat de despropòsits que és el món i la seva circumstància.
PERQUÈ EL CAMÍ VERS LA LLENGUA ABSOLTA ÉS PLE DE CRISTALLS TRENCATS
I ho sabíeu,
Ho sabíeu des del moment mateix
En què l’aire es feu teixit amb queixes
Esqueixos furtats del feix
De la parla imaginada ara entre reixes;
Oxigen desconsolat muta en nitrogen
Sodomitza amb sutjós cuir el respirar
A peu de lletra el verb esdevé estrogen
La gramàtica en hipertròfia maxil·lar
Pretén resseguir el buit amb el fil de la navalla
Fer fenella dels contorns del caos i així
El que don sentit al dir derivarà en xavalla
I a mi em deixaran colgat vora el camí
On la sang es condensa en gelatina
On tots som morts i vestits de tweed & roll
On rebem malastrucs i gin sense quinina
I amenaces de mort sota una col.
No em fa el fet, el fet que fa vull desfer-lo,
Desfer el que fet i fet sols fa
Funest fermall la fi de l’estraperlo
Del comerç arcaic de tot garlar
Contraban de pesos dites i mesures
Biaix esquizofrènic deriva impúdica del dir
Esbudella el tronc, afoga sàdic les conjures
I aquell qui vulgui pot repetir
Repetir de trops guixats amb cabell d’àngel
Que té les puntes esberlades
Glucòtic excés florint a ran de pell
Buscant amb desesper flocs de sol negre
Borromeig parrupeig ulls al clatell
I en general anatomia geografia
Història histèria dislocada
Així doncs, si el món no fos un desastre sense cap ni peus, si no hi haguessin mostres evidents de ferum de cadàver a cada cantonada, si no existís el tendrum de l’alcoholèmia i els licors, si no tinguéssim estadístiques sobre accidents de trànsit i masoquistes rehabilitacions a cop de porno i marihuana, si la filosofia no tingués el perfil d’un ogre bru tatuat de sòrdida saviesa, si l’única esperança que conec no fos presidenta dels madriles, si l’única sortida que ens queda no fos el forat del cul, si tots tinguéssim tres mugrons, si el millor per dir no fos el que es diu per dir que no queda res a dir, si no fos que hi som com-fosos, si no quedés el consol d’arraulir-se als cims de la desesperació, si no tinguéssim el redós de les coses absurdes i els estris impossibles que trobem a botigues despendolades després de passejades cap enlloc, si no poguéssim fullejar revistes entre espasmes intestinals, si no fos que ja tenim tots el cap ben verd, si no fos que la ràbia és creativa i que l’anticrist és un senyor d’Austràlia (això sí, amb bigotis), si no fos perquè els forns de fundició inspiren poemes negres i escantonats com pedres, si no fos per les llistes d’espera i les cues que alimenten l’odi i ens eixorquen l’ànima, si no fos pel jazz que ens fa de jaç una nit al ras, si no fos per les píndoles de blanc calcari on s’amaga el sentit comú armat amb fils de navalla, si no fos perquè la vida és un ready-made i viure és beure’s l’enteniment d’un glop, si no fos per tot això i altres coses que s’amunteguen com obra magna de l’art brut relligada amb esquitxos d’esperma i sèrum, el senyor Antoni Mateu no existiria, no hauria pogut escriure el que ha escrit, fixar-se en el que s’ha fixat i fins i tot estimar el que estima. I, de retruc, jo no podria ser aquí tot intentant garlar, amb la mateixa curiositat entròpica i la mateixa manca d’escrúpols, del senyor Antoni Mateu, que afortunadament sí que existeix, escriu el que escriu, es fixa en el que es fixa i fins i tot estima el que estima. Així que vostès mateixos. Al món no hi ha per on agafar-lo, però tampoc està tan malament. I sempre ens queda arribar a vells mantenint intacta la indecència i la diabòlica mania d’escriure.
Sebastià Jovani (La Central del Raval, Barcelona, 7.4.2007)
