Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vademécum. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vademécum. Mostrar tots els missatges
poètica terminal: experimentació, diagnosi i malalts imaginaris
El mateix 1984 SIEP va difondre, mitjançant un full de propaganda, el llibre Laxant depressiu, que contenia poemes (una ‘glossa’) d’Antoni Mateu, serigrafies (‘nomogrames’) de Francesc Vidal i un preludi poemàtic signat per Vagina Dentata Organ i compost amb la tècnica del cut-up que havia practicat William Burroughs i, molt abans, els dadaistes i els surrealistes. Els versos d’Antoni Mateu —que, pel tractament de la corporalitat, em fan pensar en els que Joan Palou havia publicat dos anys abans a Cos postís— reubiquen el lèxic medicoanatòmic en un paradigma líric: ‘en tu s’esbocinaran mes sucoses medul·les’, afirma un poema. Es tracta, segons l’autor, de trobar i veure la bellesa en contrades on ningú mai no va a cercar-la. El títol Laxant depressiu, que fa referència a la capacitat de l’escriptura per netejar la brutícia interior, convoca la idea de la defecació com a alliberament: una formulació clàssica, doncs, de la noció de catarsi, tant en el sentit aristotèlic com en el sentit mèdic o hipocràtic de purgació dels humors nocius. Poemes com ‘Mitosi’, ‘Epiteli surós’ i ‘Maurada deïcida’ deixen constància dels aliatges que poetitzen l’hemorroïde, el pòlip o la tosca dental. [...] En Laxant depressiu els elements obscens, l’abjecció i la transmissió per via postal (una transmissió alhora oberta i restringida) formen un triangle que desestabilitza la distinció entre el públic i el privat i que permet un encontre entre la intimitat i l’extimitat, entre la irrepetibilitat d’allò individual i l’homogeneïtzació que suposen el remei homologat i el diagnòstic.
[...]
En tots aquests textos allò amenaçat és la salut d’una escriptura pacient, oberta a discursos que en qüestionen la capacitat referenciadora o expressiva o bé que li neguen la transcendència. Parlam, tanmateix, d’una pacient que, com l’Argan de Molière, es diu greu però no es mor —ni es vol morir— i que es vigila ella mateixa amb cura aprensiva, submergida en una autoreferencialitat narcisista que en el fons, i encara que sigui de manera obliqua, tendeix al vitalisme. És, doncs, una malalta imaginària que, d’una banda, intenta atreure l’atenció i, d’altra banda, converteix la seva fingida condició terminal en font d’aprenentatge.
fragments de Cap a una poètica terminal. Experimentació, diagnosi i malalts imaginaris en la literatura catalana recent, Margalida Pons (assaig inèdit, 2011)
k.o. tècnic
del setembre del 2004 al febrer del 2005 es van fer públic per aquest mateix mitjà al voltant d’un centenar de poemes extrets de teoria del fracàs, de nu dry i de la força de la fe. es pod(i)en trobar a relats en català (cerqueu “quinohiveu” com a autor) i a qui no hi veu. aquí també s’hi inserien fotografies i s’enllaçava amb cinisme i estoïcisme, un altre bloc: dedicat a la realitat cultural catalana per mitjà de deu fotografies que crec que diuen molt d’aquest país de fireta.“la ignorància, la gosadia, l’estultícia... ens fan saber, quan ja és massa tard, que tenim dos galtes i que cal no posar-les mai al seu abast. de totes maneres, tanmateix, sempre hi arriben” (alex kuppenheimer).
maleït
mestre dels mestres, catedràtic que és capaç de fer literatura de les coses més simples, ximples i “vulgars” que hi pot haver a la terra: la quotidianitat.peleando a la contra: recull de textos seus extrets de poemaris, novel·les i contes i ordenats cronològicament seguint la vida del protagonista, del mateix autor, del mateix bukowski, amb la qual cosa es crea una autobiografia novel·lada (narrativa fictícia que esdevé autobiogràfica). un relat sobre tot allò que va fer, explicat com ho feia sempre bukowski, amb claredat, sense enganys ni artificiositats, cru, despietat, vulgar, íntim, barroer, honest i sincer. els no avesats a aquestes lletres no entendran quina gràcia pot tenir el vell bukowski en el seu relat sincer del que li passa, però el quid de la qüestió rau senzillament aquí: com es pot fer literatura del no-res, de la més trista vida vulgar, amb un relat que en el fons no explica res, i que sempre acaba explicant el mateix. la veritat, però, és que l’escriptura de bukowski diu més coses de les que realment sembla: el sentit de la vida.
la importància de bukowski: fer carn de literatura la vida més anodina, narrant fets sense analitzar-los (en el més pur estil de la narrativa nord-americana), però algunes frases deixen petja: bukowski per europa em recorda kafka, no sé per què; aquest, no obstant això, va dir un cop que la literatura ha de ser un cop de mall al cap, bukowski és, senzillament, una piconadora amfetamínica al bell mig del cervell.
polisèmia
sublimació exiliada / exili sublimat: poemes catàrtics escrits durant un exili laboral i sentimental el 1986. “les paraules no sempre signifiquen el que habitualment signifiquen, ja que han estan obertes amb bisturí, deixades amb el cul a l’aire i dessacralitzades.”
creu: la creu o creu-hi... com sempre, el joc permet la recreació. un breu recull de poemes monogràfics al voltant de la pèrdua de la memòria, escrits en un rampell de lucidesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
