El mateix 1984 SIEP va difondre, mitjançant un full de propaganda, el llibre Laxant depressiu, que contenia poemes (una ‘glossa’) d’Antoni Mateu, serigrafies (‘nomogrames’) de Francesc Vidal i un preludi poemàtic signat per Vagina Dentata Organ i compost amb la tècnica del cut-up que havia practicat William Burroughs i, molt abans, els dadaistes i els surrealistes. Els versos d’Antoni Mateu —que, pel tractament de la corporalitat, em fan pensar en els que Joan Palou havia publicat dos anys abans a Cos postís— reubiquen el lèxic medicoanatòmic en un paradigma líric: ‘en tu s’esbocinaran mes sucoses medul·les’, afirma un poema. Es tracta, segons l’autor, de trobar i veure la bellesa en contrades on ningú mai no va a cercar-la. El títol Laxant depressiu, que fa referència a la capacitat de l’escriptura per netejar la brutícia interior, convoca la idea de la defecació com a alliberament: una formulació clàssica, doncs, de la noció de catarsi, tant en el sentit aristotèlic com en el sentit mèdic o hipocràtic de purgació dels humors nocius. Poemes com ‘Mitosi’, ‘Epiteli surós’ i ‘Maurada deïcida’ deixen constància dels aliatges que poetitzen l’hemorroïde, el pòlip o la tosca dental. [...] En Laxant depressiu els elements obscens, l’abjecció i la transmissió per via postal (una transmissió alhora oberta i restringida) formen un triangle que desestabilitza la distinció entre el públic i el privat i que permet un encontre entre la intimitat i l’extimitat, entre la irrepetibilitat d’allò individual i l’homogeneïtzació que suposen el remei homologat i el diagnòstic.
[...]
En tots aquests textos allò amenaçat és la salut d’una escriptura pacient, oberta a discursos que en qüestionen la capacitat referenciadora o expressiva o bé que li neguen la transcendència. Parlam, tanmateix, d’una pacient que, com l’Argan de Molière, es diu greu però no es mor —ni es vol morir— i que es vigila ella mateixa amb cura aprensiva, submergida en una autoreferencialitat narcisista que en el fons, i encara que sigui de manera obliqua, tendeix al vitalisme. És, doncs, una malalta imaginària que, d’una banda, intenta atreure l’atenció i, d’altra banda, converteix la seva fingida condició terminal en font d’aprenentatge.
fragments de Cap a una poètica terminal. Experimentació, diagnosi i malalts imaginaris en la literatura catalana recent, Margalida Pons (assaig inèdit, 2011)
