de vegades un no pot desfer-se d’una bomba

Emocions... i emocionats

Madrid, 11 de març de 2004. Quatre anys després, gairebé a la mateixa hora —les 8, però del vespre—, a la Sala Hortensi Güell del Centre de Lectura de Reus,
comença la presentació de De vegades un no pot desfer-se d’una bomba, de l’Antoni Mateu.

A les fosques, un únic focus il·lumina la cara de l’Agustí Sánchez Vicente, que s’encarrega de presentar-nos “el poeta” —tal com l’anomena— i d’explicar-nos com va sorgir la idea de dedicar
un poema a cada una de les víctimes de l’11M.

“Cuando el 14 de abril de 2004, un mes y pocos días después del atentado del 11M le di a leer a Maribel los casi doscientos poemas que había escrito el poeta, dedicando un poema a cada una de las víctimas exclamó: ‘Fantástico, como diría tu padre’ y se emocionó.” “Maribel me había dicho: ‘El poeta y tú podríais hacer algo importante con este material’”.

Ho tenien gairebé tot enllestit —els poemes, l’edició, qui en faria la presentació un any després de l’atemptat, l’actor català Jordi Dauder perquè hi posés la veu...— però va fallar “el tema de la venta”, de tirar endavant el projecte, un projecte que només pretenia aconseguir uns guanys per oferir-los a les víctimes. “Nos desanimamos, principalmente Maribel.” Un any més tard, “nos hundimos del todo y dejamos los poemas en un cajón”. La Maribel els havia deixat sobtadament, per sempre.

Però quatre anys després de l’atemptat, amb la “força de la fe” renovada i perquè “se lo debemos a Maribel y a nosotros mismos”, decideixen fer un únic vernissatge per presentar l’única edició en català del CD-ROM. Amb la música al violoncel de l’Eloi Jordà Saún —improvisada i a ritme dels poemes—, l’Antoni comença a llegir alguns dels poemes:

“Bellugo cossos i deixo cadàvers estesos
Alguns estan rebentats
D’altres tenen la mirada definitivament perduda”

“Tu no hi podràs ser, però potser una bicicleta
sola, pedalant, els acompanyarà.”

“Ningú et va veure marxar,
ningú va sentir com tancaves
la porta, com sempre, a poc a poc”

“Li van treure la criatura,
que va rebre totes les cures,
però sense mare
també es va acomiadar.”

“Quan a l’andana vas sentir l’explosió
no vas començar a córrer.
Et vas quedar sol, astorat,
i vas començar a ajudar els ferits.
...
La segona explosió, però, va acabar amb tu.”

“La mare no volia records ingrats,
en té prou: el mateix dia dos aniversaris.”

“Portaves una samarreta taronja
que va esdevenir una magrana”

“Enrere queda la floristeria
i tornar a Colòmbia”

“Tot, tot anava tan bé
que havíeu pensat adoptar-ne un altre.
Un desig ja incomplert.”

“És el que jo dic sempre:
cinisme i estoïcisme...”

“Aquell dia, però, et vas adormir
i vas haver d’agafar un altre tren.”

“La sort hi ha cops
que no són als daus.
T’assenyala amb els dits
i ja estàs ben cardat.”

“Per un sou de 60 euros
vas marxar del teu país.
Ara has tornat, ben erta.”

“Li vas dir que no es preocupés,
que si sortia tard ja us veuríeu
després. Quin després?”

“Els teus amics senegalesos
—cristians i musulmans—
han parlat amb la teva dona,
que no vol el teu cadàver:
té por de portar la desgràcia al poble,
per bé que l’hauria de petonejar per tradició,
per bé que tu ja ets només esberles.”

“Persones com tu
són les que tenen mala premsa,
perquè veniu d’on veniu...”

“És ben trist haver de resumir la vida
d’un heroi, no del partit, sinó del servei a l’estat,
a una trista pensió de 48 euros que et va fer emigrar.”

“I queden moltes coses pendents:
unes sabates per pagar,
cadires buides al teatre,
roba a la bugaderia”

S’obren els llums després de la foscor. El públic assistent roman callat i pensatiu. Tot és ple d’emoció i silenci. I “el poeta”, emocionat.

Mercè Escolà

Reus, març-desembre 2008




i sell, you buy