dia dels innocents del 2006. xalet serra. reus. primer vernissatge. us podeu baixar l’informe o programa d’actes en format pdf, imprescindible si més no per entendre una mica l’entrellat.magí sunyer va presentar els quatre llibres que s’hi presentaven. no va dir re, però, de la banda sonora d’alexandre galera ni de la des d’aleshores mí(s)tica i cò(s)mica (sur)realista creu hipercilindríca.
Ho arribarem a apedaçar? Tres llibres d’Antoni Mateu
Magí Sunyer
Dos mesos enrere, en un concert que a mi em va acabar interessant més aviat poc i a ell em penso que molt, com a mínim en la segona part, l’Antoni Mateu i jo ens vam asseure un al costat de l’altre. Feia anys que no ens vèiem. Li vaig preguntar com anava la poesia. La contestació em va deixar clavat a la cadira: “Em vaig passar anys, més de set, quasi sense escriure; l’any 2001 m’hi vaig posar i em van sortir sis-centes poesies”. “Sis-centes?” El repassador de textos que sóc jo no se’n sabia avenir. “Sí, sis-centes.” Després va venir la música i la conversa no va continuar, però el diàleg em ballava pel cap, i el vaig explicar a uns quants amics.
Fa tres setmanes o un mes, l’Antoni Mateu em va trucar. “Em presentaries quatre llibres de poesia a casa del Carles Fargas el 28 de desembre?” Vaig contestar que sí, immediatament, i vaig pensar que la data era equívoca i quatre llibres de cop, molts. “Deuen ser una part dels sis-cents versos”, em vaig dir. I ho són, és clar. O no tant, perquè amb l’Antoni Mateu no tot és necessàriament clar, quan es tracta de poesies.
Ahir al dematí l’Antoni Mateu i jo vam enraonar una hora llarga, i quan vam acabar em vaig quedar més tranquil, perquè vaig arribar a la conclusió que avui podria parlar sense dir gaires disbarats i fins i tot potser aclarir alguna cosa o orientar en algun punt. I això ja és prou extraordinari. No és per acollir-me a un tòpic rebregat que afirmo que l’Antoni Mateu, estrictament, es va equivocar quan em va demanar a mi que li presentés els llibres. Diré per què: no hem llegit els mateixos llibres ni hem sentit els mateixos discos i no sé si hem vist les mateixes pel·lícules. Això ja és prou greu, però ho acaba de complicar que aquests versos que ara presentem depenen directament d’uns llibres, d’uns discos i d’uns films. Els que jo no he llegit, no he escoltat i no he vist. Per aquesta raó no estic disposat a permetre que ningú em discuteixi que jo no puc ser un bon presentador d’aquests llibres. Però vaig acceptar: per una simpatia fonamentada cap al poeta, per tenir el gust d’intervenir en un acte en aquesta esplèndida casa que envejo a l’estimat Carles Fargas i perquè sóc un temerari. I encara per una altra raó: després de llegir els poemes, quan una fugida honorable resultava problemàtica perquè era massa tard, vaig pensar que sí, que podia comprendre unes quantes coses i les podia explicar, ni que fos des d’una ignorància bàsica excessiva. Ho intentaré. Tinc a favor meu que fa bastants anys que llegeixo i alguns menys que sóc conscient que començar qualsevol llibre implica unes renúncies prèvies de comprensió per falta de comunitat cultural, i m’he habituat a fer esforços inductius que acaben donant algun fruit.
Comencem per les dades objectives, allò que ningú no em deurà contradir. Al final, presentem no quatre sinó tres llibres de poesia; el quart, Lubricidi, el podeu trobar a internet. És clar que un dels volums, La força de la fe, té més de cent vuitanta pàgines, i aquesta xifra multiplica per quatre o per cinc les habituals d’un poemari estàndard. I encara aquest, editat per una editorial, Emboscall, i adquirible a les llibreries, és el que més s’adapta a la idea que tenim de llibre, com a mínim per l’aspecte extern i per la distribució. Els altres dos, impresos i presentats de manera peculiar —Pedaç, imprès sobre paper del Nepal fet a mà i embolicat en carpeta de vinil transparent; Subnormal, en paper vermell i una carpeta translúcida— en tirades molt limitades, em retornen molt més la imatge que jo tenia de l’Antoni Mateu poeta, associat a les aventures editorials del Francesc Vidal i la Monserrat Cortadellas, a partir de Sàpigues i Entenguis Produccions i Fenici.
El poeta, que és qui ho sap, ahir em va informar que tot forma part d’un gran conjunt de setze llibres —el sis-cents versos que dèiem— que té un títol global, “La gran mentida”, que sembla que resumeix el seu concepte de la vida. També em va assegurar, i això sempre em costa de creure, que les poesies estan escrites a raig i no corregides. Estic disposat a admetre-ho si s’aclareix que el procés d’elaboració va ser mental i el poliment es va efectuar abans de l’escriptura en pantalla. En efecte, l’estil és molt directe i els assumptes s’elaboren a partir d’una peculiar combinació de realitats, no caldria dir, però ho dic per si de cas, que la majoria allunyades de l’entorn més immediat del poeta, ni que quedin emparades per un jo poètic enganyós i barrejades amb instantànies de l’escriptor, en xandall i tot. Aquí és on hem de ser més cauts que mai i llançar un avís que connecta amb el que abans s’ha dit: l’espontaneïtat buscada d’aquests versos és enganyosa. Dit d’una altra manera: Antoni Mateu no és un naïf que espera que li caigui una poma al cap per deduir la llei de la gravetat, sinó que és un lector, un melòman, un espectador, essencial, està, com de vegades afectuosament es diu, podrit de cultura. És des d’aquesta evidència que el detall que aquests versos s’hagin corregit o no resulta insignificant, només li importa a ell i potser a algun maniàtic rebordonit que col·leccioni anècdotes sobre l’elaboració de llibres. És des d’aquesta evidència que resulta més lamentable la poca coincidència de referents entre el poeta i el presentador. Els que per a ell són mites, jo ni tan sols els he sentit anomenar. I és un obstacle que no se supera amb una ni amb cinc-centes consultes a enciclopèdies, ni tan sols amb l’accés continuat a s’eminència totpoderosa, sant Google, bisbe canonitzat de l’espai virtual.
Unes poesies que no tenen res d’elementals, plenes de referències culturals especialíssimes, la més propera de les quals és, per a mi, el pornògraf, escriptor porc, Charles Bukowski. És clar que el que per a mi és quasi un final de camí per a Antoni Mateu és tot just l’inici. Així es creen il·lusions que de seguida s’esvaeixen. Quan s’arriba a un lema: “No hi ha re que faci tant de mal com el record dels temps feliços viscuts en la infelicitat”, fa l’efecte que es pot respirar: una variació sobre Dante Alighieri! Però la frase sembla que pertany a un individu anomenat Josef Króhaska, que per escriure-la abans la va pispar al florentí, vés a saber si de primera mà. I encara quan això està identificat, aïllat en un lema, però sovint les cites se serveixen incorporades al text, sense que ho sembli. Hi ha un detall excepcional que vaig extreure de la conversa d’ahir amb el poeta: ell pensa que això la gent és capaç de notar-ho i distingir-ho. I quan dic això em refereixo a les cites manllevades, a les ironies, als dobles sentits, als jocs de llenguatge. És tant així que un dels llibres, “Pedaç”, està construït amb retalls afegits i va tenir la primera intenció d’imprimir-lo sobre roba. És tan així que entre els poemes hi ha unes quantes “arts poètiques” i una sèrie de reflexions sobre l’art (per exemple, els poemes 62 i 117 de La força de la fe i el poema “La literatura…” de “Pedaç”). Aquesta excepcional confiança en la humanitat es correspon poc amb la consideració de la vida com una gran mentida i, en canvi, justifica de ple el títol d’un dels llibres, La força de la fe, i això m’ha acabat de convèncer que, més enllà de postures desenganyades, ni que estiguin arrelades en una alta dosi d’autosuggestió, Antoni Mateu disposa del cabal imprescindible per realitzar una obra d’art: un convenciment, una fe, i una confiança absolutament injustificada en la humanitat, demostrada en l’acció d’escriure aquests versos així i, a sobre, publicar-los, que significa lliurar-los al públic.
I més avui. En el segle xviii, la gent de cultura, que era molt poca, partia d’una base referencial comuna; al començament del xxi, hi ha molta gent amb una infinitud de referents culturals diversos. Aquesta gent no s’entén entre ella, més enllà del gest o la comunicació més elemental. Els refinaments de la cultura resulten incomprensibles, una ironia és un suïcidi intel·lectual. Per aquesta raó és tan necessari que subsisteixi aquesta fe en la comunicació fins i tot entre els artistes més alternatius.
Per sobre d’aquestes reflexions, que no crec que sobrin, hi ha una única cosa realment important: el ritme de la poesia. Una poesia és això i no altra cosa, tant si està escrita en alexandrins com en les versos més lliures. Al lector, o a qui les escolti, l’arrossegaran les imatges violentes, la literaturització de la decadència física, la contínua temàtica sexual, de tot tipus —reiterada, obsessiva, de variacions de postures, de procediments, amb tots els graus de la perversitat exposats una vegada i una altra—, les històries “cutres”, certs jocs de llenguatge, la insistència en les putes, o els consells eròtics en uns diàlegs tallants i frescos sense aparents preocupacions estètiques, o les vomitades viscerals, tot plegat amanit amb una descurança molt literària i la mala llet radical. Però per sobre de l’anècdota hi ha el ritme, allò que salva aquestes frases de ser simples banalitats, fins i tot quan moltes d’elles estan presentades com a banalitats. I la recepta del ritme no l’escriu cap metge amb la seva cal·ligrafia incomprensible; tampoc no la servirien en cap farmàcia.
Per acabar una perla destacada: deixeu que fixi la vostra atenció en un dels llibres, “Pedaç”. Amb la tècnica del collage, s’hi afegeixen frases extretes de qualsevol context i de personatges tan extrems com el seu idolatrat Roger Wolfe o Benet XVI. En resulta un producte final directe, en què la ràbia i el sarcasme impacten més definitivament en el fetge de l’adversari. Llegeixo la llista de col·laboracions que, a la manera d’alguns manifestos de les avantguardes històriques, figura al final del llibre i acabo: Pompeu Fabra, Paul Grady, Mike Tyson, Joan Brossa, Federico Trillo, Suehiro Maruo, Groucho Marx, Joseph Pernau, Haruki Murakami i Jaume Sisa, entre d’altres. Salut i per molts anys.
