al voltant de la setmana santa del 2006 els d’e-noticies (santa ignorància!) es van posar en contacte amb mi per fer-me una entrevista. no era pas la primera que me’n feien, però sí la primera des que LA GRAN MENTIDA havia pres cos. es va publicar l’agost del mateix any. primera hòstia a la premsa. la segona entrevista, editada en forma de conversa, va ser publicada a l’encara carpetovetònic diari de tarragona. va sortir retallada (més que censurada?) i avui en dia encara segueix vigent, per dir-ho d’alguna manera. fins i tot diria que encara segueix viva atès el títol que hi van posar. un bloc antiartístic se’n va fer ressò (!).Aquesta entrevista va ser publicada, tallada escrupulosament amb escalpel, pel Diari de Tarragona el 2.3.2008. Aquesta és la versió primigènia i no editada.
Antoni Mateu: “Sense adonar-te’n, acabes vivint per la literatura”
per Òscar Palazón
Des de fa poc més d’un any que se sent a parlar d’Antoni Mateu Biosca, dels seus poemes i dels seus vernissatges. Immers en la creació, a poc a poc les seves obres veuen la llum i si més no corprenen. Tanmateix, cal remuntar-se a mitjan anys vuitanta per trobar els seus primers llibres: Laxant depressiu, Sublimació exiliada / Exili sublimat, Creu i, ja als noranta, El ventre no admet raons. Després d’un bon grapat d’anys sense dedicar-se a la poesia, des de fa set anys que escriu obsessivament i compulsivament. Així, en poc més d’un any ha fet diversos recitals i ha fet públics, entre d’altres coses, els llibres Per al meu amic, Lubricidi, Nu dry (boadas mix), La força de la fe, Subnormal, Pedaç i Els papers de Talamanca, una part ínfima del que és La gran mentida.
Et sents identificat amb l’anarcofeixisme utòpic i el nihilisme. De quina manera influeixen aquestes visions del món en la teva obra?
La poesia que fas es caracteritza per l’ús d’un llenguatge força explícit. Vol dir això que en literatura tot és lícit?
Tot és lícit arreu. Tot. En la creació -en el meu cas literària- encara més. Kafka va dir que la literatura ha de ser un cop de mall al cap. Ni més ni menys. El que no estaborneix atordeix i t’acaba avorrint, adormint i assassinant. Qui s’escandalitza per alguna cosa és que no té un gat per pentinar.... La literatura és una obsessió -i les obsessions no es trien, elles són les que et trien- i al final, sense adonar-te’n, acabes vivint per la literatura. En tinc prou.
Habitualment publiques en formats poc convencionals i amb tiratges restringits. A què es deu aquesta peculiaritat?
Habitualment publiques en formats poc convencionals i amb tiratges restringits. A què es deu aquesta peculiaritat?
Peculiaritat? Quin qualificatiu més lleig!!! No ho és pas una peculiaritat... Aquesta merda de món es basa en dos principis: el que no surt a la premsa no existeix i si no publiques en una editorial que confia en tu i que és una editorial “com cal” no ets re... Per tant, aprofito fins on puc aquests dos principis però, en el fons i en la forma, tant me fot. M’agrada assassinar les meves obres (“finis occidit opus”) en un embolcall que no només sigui un embolcall, sinó part mateixa de l’obra. Trobo un plaer i una llibertat indescriptibles a l’hora d’escriure però també a l’hora de preparar les meves edicions, sota el nom editorial de Cinisme i Estoïcisme i de vegades fins i tot sense que hi figuri el meu nom, només l’adreça electrònica: dontmindthegap@yahoo.co.uk. Són edicions restringides i polides: planifico els textos, el tiratge, el disseny i el suport... Òbviament poca gent ho valora i poca gent té els meus llibres, però els pocs elogis que rebo em sadollen prou... i si no també... L’important és el meu plaer, no pas el del lector, que no saps mai com agafarà la teva obra i com reaccionarà. Advoco, doncs, pel fetitxisme de l’obra i per l’èxtasi immensurable de tenir entre les mans un “llibre”, una obra. Les compulsions i les obsessions no em traeixen, no m’abandonen... em fan més viu i, entre d’altres coses, provoquen que la meva obra s’expandeixi poc i alhora se sequi com una taca de sementa, però que sigui tan preuada com la que va quedar al vestit de la becària.
Alguns dels teus autors preferits són japonesos. A banda de Murakami, què hauríem de saber sobre la literatura d’aquest país?
Alguns dels teus autors preferits són japonesos. A banda de Murakami, què hauríem de saber sobre la literatura d’aquest país?
Jo no sóc ningú per dir “què hauríem de saber sobre la literatura d’aquest país”, el Japó, ni de la literatura d’enlloc, ni que hauríem de saber sobre re. Prou feina tinc a sobreviure. Em sap greu dir-te que em sorprenen els tics que tenen alguns sobre la meva obra i sobre mi mateix... Que si realisme brut, que si el Bukowski català, que per què escric tant sobre meretrius, que si la literatura japonesa i tot el que és japonès... Tinc una personalitat obsessiva i compulsiva -això em va permetre no vestir de caqui durant dotze mesos- i quan una cosa em colpeix hi quedo atrapat... Murakami és un magnífic escriptor de narrativa del qual es coneix així, de bones a primeres, Tòquio Blues, quan té algunes altres obres molt més excel·lents. I, com Murakami, la veritat és que m’agraden els creadors que s’aboquen a les seves obres i fan d’elles tot un univers. Per exemple, haig de tornar a Charles Bukowski, la seva narrativa i sobretot la seva poesia, i a Roger Wolfe, una de les poètiques més colpidores que conec... Si parlem de creadors preferits, hauria d’esmentar també Miguel Ángel Martín, David Cronenberg, Xavier Lloveras i El test de Rorschach, Otomo Yoshihide, El inquilino de Javier Cercas, Carlos Berlanga, Salvador Dalí, Pablo Neruda i Veinte poemas..., Osamu Tezuka (i tot el que comporta i suposa!), Robert Fripp, Los Soprano, Genesis P-Orridge, Pulp Fiction, Nadie sabe d’Hirokazu Koreeda, Autechre, Takeshi Kitano, En la ciutat blanca d’Alain Tanner... i, ja ho vaig dir un cop, això no s’acaba mai. És curiós... vaja, és una obvietat, que les referències de bona part de gent que conec no se circumscriuen a la literatura en sentit esctricte, sinó que hom beu del que mama i, per tant, a més de la literatura com a referència personal hi ha la música, el còmic, el cine, la televisió...
Què és la Gran Mentida?
Què és la Gran Mentida?
“La gran mentida” -entre cometes o en cursiva, però mai amb majúscules- és el nom del projecte que agombola gran part de tot el que he fet i faig des de l’any 2001. A més a més, algunes coses que havia fet anteriorment també s’hi inclouen perquè l’esperit o la filosofia que les va crear s’hi adiu. “La gran mentida”, amb més de vint subprojectes, reuneix bàsicament poemes i llibres, però també CD, samarretes, cartells, fulletons, articles i vernissatges que han sorgit. I val a dir que compto amb la col·laboració de gent ben avinguda per tirar endavant alguns projectes, com Steva Terrades, Jordi Prió, Alexandre Galera, Miquel Àngel Marín, Jordi Valls (factòtum de Vagina Denta Organ), Francesc Vidal, Marc Cortadelles i Agustí Sánchez, entre d’altres que ben segur em deixo: ho sento per ells. Bona part de tot aquest projecte, de “La gran mentida”, encara no ha vist la llum; una altra part no la veurà mai, i una altra part es farà pública com i quan s’hagi de fer pública, en format de llibre corrent i trobable a les llibreries o en edicions restringides, o en vernissatges, on recito poemes amb el malnom d’Una Tifa de Gos és més Digna que Nós (clarificador, no?)... Per què el títol de “la gran mentida”? Doncs si m’ho haguessis preguntat t’hagués dit que la vida, el que anomenem vida encara que no ho sigui (“suïcidar-se és creure en la vida” va dir Panero), és “una gran mentida”: tot, absolutament tot, és fals. Ja ho deia mon àvia: “No hi ha un pam de net...”. I, òbviament, tenia més raó que una santa.
