24.11.2018_20.04-23.51
band of dogs & otomo yoshihide – merzbuddha – larks’ tongues in aspic
cinc
El darrer dia que vaig quedar amb ell érem en una terrassa del passeig de Gràcia —abans havíem dinat dins perquè hi vaig insistir: no veus que és més còmode, em puc treure la jaqueta... Érem fora, doncs, i no vaig poder deixar de centrar l’atenció en una conversa entre una madura senyora asseguda gairebé al costat nostre, a l’aixopluc de la terrassa del bar, i algú a l’altra banda del mòbil. No parlava, cridava, emprenyada. Alguna cosa sobre l’ascensor, la comunitat de veïns, el pressupost... algun renec. M’agrada agafar al vol converses. Algun dia després, ell em va dir que prou feina tenia a escoltar-me amb la seva oïda malmesa i tecnificada amb un audiòfon com per sentir la senyora.
Li vaig dir que aquesta situació em feia pensar que a La Grande Bellezza (així, amb majúscules inicials) només hi ha una escena on surti un mòbil. En Jep —un altre bartleby (amb cia), un altre vagarejador— passeja de matí per Roma (en una de les escenes inicials) de tornada cap a casa parant esment del que s’hi troba. En un moment es creua amb un que arrossega un petit gos, amb unes nenes que estudien per ser monges o només van a un col·legi religiós, i amb una senyora sud-americana que brama pel mòbil mentre fot bronca a algú (no sabem per què, la conversa és inaprehensible).
quatre
La història, com totes les històries de Paul Auster, té el seu què i el seu atzar —de la mateixa manera que moltes històries de Kundera tenen com a base la mentida, la gran mentida. [Tanmateix: les casualitats no existeixen.]
No recordo pas molt d’Smoke. L’estanquer Auggie li ensenya a Paul els seus àlbums de fotos. Quatre mil fotos. Vuit del matí. El Tercer Carrer amb la Sèptima Avinguda. La mateixa cantonada. Quatre mil dies. “It’s my project.” Si vas de pressa no ho entendràs. Has de mirar les fotos. És sempre el mateix. Són totes iguals però cadascuna és diferent de totes les altres. El temps s’arrossega amb el seu tarannà mesquí. El piano assenyala.
Em podria entretenir a explicar-vos-ho però... “És un projecte que va venir cap a mi.” L’obsessió. Els detalls... Cal aturar-se en els detalls per copsar i gaudir plenament, i potser per entendre-ho encara menys.
Menys és més, encara que no ho sembli.
tres
Abacus del carrer d’Ausias Marc. Som al soterrani. Agafo un exemplar de butxaca de Peleando a la contra. Al cap de poques setmanes em dona les gràcies per haver-li descobert Charles Bukowski.
Des d’aleshores, i deuen haver passat més de quinze anys llargs, no n’hem deixat de parlar i de crear gairebé un argot per sobreviure: que si hank, que si les pomes... li regalo alguna samarreta, em passa fotocòpies de revistes, em regala un llibre de fotografies, li passo alguns exemplars... molt més que compartim.
No en deixo de parlar gairebé mai. L’altre dia, per exemple, al meu cap li deia que el que ens fa perdre el cap no són pas les coses importants, sinó —com diu Bukowski— que es trenquin els cordons de les sabates... Em respon: n’he llegit alguna cosa, una novel·la sobre la seva infantesa... és un autor molt autodestructiu. No li contesto. Penso que no ha entès re i només s’ha quedat en l’anècdota. Li comento el que li dic a tothom si només el coneix per la narrativa d’Anagrama: la seva poesia és una altra cosa.
Encara em fascina, la seva poesia. Darrerament, per exemple, no deixo de pensar en com segueixen publicant reculls inèdits després de la seva mort fa ja més de vint anys; en com segueixen apareixen fulls esgarrapats amb els seus poemes. On són les calaixeres?
I, sobretot, com són de persistents els temes, les anècdotes... i que no passa re si segueixen apareixent de nou: un fet de la seva vida pot haver aparegut en dos, en tres, en quatre poemes i fins i tot en algun conte o novel·la.
Una de les claus: aquesta obsessió per alguns fets viscuts, que romanen en la closca, hi segueix donant tombs i segueixen parint versos.
Més és més, i destil·la.
dos
Tornem a La Grande Bellezza (així, amb majúscules inicials). Jep Gambardella visita Ron Sweet [sic], un (artista) que presenta una exposició a Villa Giulia: tota una mostra de les fotografies en primer pla que son pare li va fer tots els dies, l’un rere l’altre, fins als 14 anys; des d’aleshores, és el mateix Sweet que se les fa ell mateix [picada d’ull al concepte selfie]. Les fotos emplenen les parets al voltant d’un jardí. “Sisplau.” I Jep Gambardella passa per davant dels retrats. El seu somriure es glaça, el gest passa a ser de seriositat, fins a l’emoció, el plor. El pas del temps. Les obres d’art.
Què amaga cada foto? Totes són el mateix però totes són diferents. Res més en tot el film sobre la qüestió.
u
Enrique Vila-Matas: fetitxe de Walrus Sinclair. Aquest jugar etern entre la realitat i la ficció, aquesta necessitat de no ser el millor, sinó de viure i anar fent.
Desde la ciudad nerviosa “Las que viajan leyendo”.
“Viajaba sin rumbo fijo. No creo desvelar secreto alguno si confieso que muchas veces entro al azar, sin dirigirme a parte alguna, en metros, trenes o autobuses con la intención de espiar conductas humanas y cazar con disimulo conversaciones de desconocidos.”
“... de pronto inicié mi investigación sobre lo que la gente lee cuando viaja.”
“Llegué a sentarme en el suelo en mi afán de descubrir el título de algunos de los dos libros, pero todo resultó perfectament inútil y lo único que conseguí, aparte de hacer el ridículo, fue cazar la siguiente frase, dicha por una de las chicas tal vez a modo de defensa, tal vez refiriéndose a mí: ‘El murciélago es el Espíritu Santo del demonio’.”
I aquí no entraré pas a escriure sobre una de les meves dèries: en Batman: “Clam d'angoixa enmig de la desolació” (Salm 88:19).
foc: tafaner_walrussinclair
Mr. Sinclair porta anys fent fotos. Abans, molt abans, sempre portava una càmera deposable a la butxaca per quan calia. De fa anys no para de tenir el mòbil al seu abast, quan no li roben.
Fa fotos de gairebé tot. Dels Encants (us ho podeu imaginar?), de les seves visites als cementiris (us ho podeu imaginar?), de les seves rutes per la ciutat nerviosa... No para. Sense cap mena de recança dispara. No li cal ni sortir de casa.
Des de fa alguns temps es dedica, seguint l’estel del seu estimat EVM, a fer fotos dels que viatgen en transport públic llegint. Té clar que no vol molestar. Fixeu-vos-hi: ni una sola cara.
Totes les fotos són la mateixa. Totes són diferents.
Si les veieu i no les mireu no hi veureu re.
Tothom va vestit diferent. Tothom s’asseu diferent. Tothom agafa el llibre de manera diferent.
No hi ha gairebé cap llibre que puguis saber quin és.
La gent encara llegeix. Carrega a sobre el volum i el porta de viatge. Com va dir Antoni Mateu més o menys amb algunes paraules semblants: llegir, i desaparèixer, és l’acte personal més revolucionari que hom pot fer. [Ell ho va dir més poèticament, però és que un no dona per molt més.]
Tots som igual de babaus, però tots som ben diferents. Tots som mestissos perquè tots tenim, si més no, un pare i una mare. Fins i tot si els compartim som ben diferents.
Mr. Sinclair tira de veta i és capaç de tot: de portar-te a fer qualsevol ruta per la ciutat nerviosa, recuperar per moments i amb tristor la ruta dels elefants, giravoltar per la Barceloneta, portar-te a peu des de Clementina Arderiu fins a visitar Pepe Llasat, asseure’s en una terrassa on ha de donar el sol... Gaudirà amb la teva xerrameca i els teus projectes, i no dubtarà mai a oferir-te sincer suport.
Ara és l’hora, doncs, de veure que aquest darrer projecte seu, un dels seus més personals, és la plasmació d’una de les seves més grans pre-ocupaccions i obsessions: el pas del temps, les dèries, el moment, el segon, la imatge quieta... forjar, afaiçonar el que li ronda pel cap.
Defuig la línia recta, si no és el llom, els cantons de la tapa d’un llibre enquadernat en tapa dura.
El detall conforma la realitat, aquesta gran mentida que és la vida.
© Qui no hi veu és perquè no pot
© Per a Agustí Sánchez Vicente i el seu amic el poeta
L'explicació del projecte TAFANER
es pot trobar sempiternament a Construction Time Again
