[Precisament avui parlava amb la Patrícia Carles sobre la seva darrera exposició i que algunes coses no tenen sentit o tenen un altre sentit i com és de sorprenent intentar, o no, desentrellar-ho tot plegat... Hem comentat també aquesta dèria, gairebé comuna, d’aprofitar material; vaja, més que aprofitar material d’intentar comprendre’l, o no, i de donar-li un altre sentit... de trobar-hi un altre sentit. Al final li he acabat parlant de com determinats fulls d’una agenda escrita el 76 amb un sentit en concret n’acaben tenint un altre 33 anys després —em refereixo a part de la instal·lació The London Punk Tapes, de Vagina Dentata Organ. A poc a poc, durant el dia, m’he adonat de com aprofito material i com li trobo un altre sentit, i per mi és el seu sentit... i jo li’n dic “poètic”, a aquest sentit. Per exemple, sembla que ningú no s’adoni de l’estat catatònic de gran mentida en què vivim immersos: ahir li explicava a la Clàudia com podem agafar qualsevol diari i tot té un estrany sentit: com s’ha publicat la notícia, per què s’ha publicat, quin titular han escrit, per què no s’ha triat una altra notícia per al mateix espai o perquè no vegi la llum... O, per exemple, tot el que circula per la xarxa, per exemple textos apòcrifs de Gabriel García Márquez i, per acabar, textos autèntics o no de la mare Teresa de Calcuta. Ja no sabem pas si són autèntics o no... Tant li fa a tothom. Però en la meva oficina tothom té penjat el text de la religiosa, suposo que pel seu renom, per la seva aura... com si la mateixa beata o com si el mateix text fos catàrtic... una obra d’art, com un Rothko que penja pel nom. Per mi, en el fons, tot ja és igual, una altra gran mentida. Per això m’agrada ensumar i girar el mitjó, ben brut (és clar), i veure què cau a terra.]
en reconeixement al pare ladislau
