hom diu que un dia vaig sentir per la ràdio o per la tele que algú li preguntava què era. ella fitzgerald va respondre només fent petar els pits. “això és jazz.”miles davis (“the birth of the cool” i “on the corner”, per exemple), atomic, esbjörn svensson trio i “leucocyte”, descobrir aldemaro romero en un vinil aixecat amb un atril a una botiga en un soterrani de shibuya, esqueixada sniff per menys de dos euros en directe des de zeleste, el fargas em regala una cinta que algú va gravar a salou fa gairebé trenta anys, chet baker per dos euros a balada i el compro perquè tricky el va triar al seu “back to basics”, el mateix cheto baker (els japonesos li diuen "cheto") al tower records de la mateixa shibuya en un sol exemplar del seu concert del 1987, qualsevol cosa de chet baker o precisament al lighthouse tocant una versió de gairebé un quart d’hora d’“i’ll remember april”, o el mateix chet als estudis barclay de paris a mitjan anys cinquanta, o el retall de diari que hi ha enganxat en una paret a la botiga desigual del carrer argenteria, gairebé qualsevol disc de keith jarrett i sobretot descobrir el seu trio en el doble “always let me go”, una capsa de django reinhardt (descobert al film “acords i desacords” de woody allen) de deu cedés per menys de deu euros sense cap mena d’informació ni de crèdits, billie holiday és la dama vestida de satí, gavin bryars sap que la sang de crist mai no ens abandona, mehldau —brad mehldau— també des de tòquio fent el que vol, elvis costello també fa de les seves, uri caine, getz/gilberto i no saps mai què pensar sobre la noia d’ipanema (excepte tom waits i jordi valls), ahmad jamal o el costat fosc de la força, un recopilatori de renault, charlie haden quartet west també fa de les seves fins i tot amb bogart, braxton braxton braxton, l’esmentat reinhardt amb l’stephane grapelli i aquest amb frank zappa, dizzy gillespie, duke ellington, charlie parker, modern jazz quartet, glenn miller amb l’orquestra de l’exèrcit (!), dick twardzik deix de banda en chet baker, eric dolphy surt a dinar, ella i louis canten gershwin, sun ra sense fer-se dir sun ra fa seves les cançons de batman, ornette coleman inventa el free jazz amb dos quartets, i potser lou reed també amb la seva música de màquines de metall, dave brubeck podria ser als quaranta principals, john zorn no perd el temps a cuinar i fa de tot i bé, keith tippett, harry connick jr., de nou en coleman a “naked lunch”, diego el cigala a jazzmessengers, no ens deixem pas en john coltrane ni, per al final, qualsevol projecte de naruyoshi kikuchi com el “cure jazz” amb ua i sobretot el seu dub sextet, ni sobretot n’otomo yoshihide fent del seu quintet o bé ensemble o bé orquestra però per damunt de tot jazz, que és el mateix que dir poesia, vòmit i creació.
