de la rovira baixant

expandeix l’ànima
—somorta
trobar-me amb ell

em puja al metro

baixem al mercat
esperem un bus
ple de gent gran
amb l’esquena vinclada
carregats amb carretons
hi ha més pendent
que al gianicolo
—i això que volíem pujar-hi a peu 
—i ens vam perdre pels carrerons
el petit bus s’alça
ens deix al capdamunt del turó

des d’aquí dalt

on son avi vetllava
amatent
els mosquits
que desfermaven les bombes
la ciutat és una maqueta sense vida
el sol llueix fent llambregar
terrats i teulades
giravoltem el niu
darrere encara hi ha vida
els carrers perden el nom
com és viure quan
la ciutat ja no és ciutat
al llindar
t’hi aboques
sembla talment
és un altre món

baixem a peu

per viaranys assenyalats
anem trampejant
fins aquesta plaça
grisa metropolitana
curulla de túnels
ferros i grues
penso que això
no pot ser mai
una plaça
una plaça és una paella
edificis que ensenyen
les persianes i els balcons
on es veu la cara del de davant
on no passen cotxes
on es pot anar recte
d’una punta a l’altra
on es pren el sol
on alguns ploren
d’altres sempre
sempre fan gestions

ens empassa

de nou el metro
anem al centre
tenim 
taula reservada 
per deslliurar-nos

un altre cop