Sí, hi ha moltes coses per explicar, i el temps comença a enganxar-se’m a la pell, a embolicar-me en la seva sorda closca d’angoixa. Començo a pressentir que en això potser consisteix el meu càstig: traçar la trajectòria del meu propi final en aquestes anotacions inconnexes. Una mà invisible s’enfila per sobre de la meva espatlla com si intentés impulsar el fluir de la memòria en aquestes pàgines, accelerar la crònica de les nostres respectives descomposicions. La meva abúlia s’ha anat transformant en una urgència que només puc intuir, però que s’insinua cada cop més urgent. Alguna cosa em demana anotar-ho tot, desempallegar-me d’aquest insuportable llast d’iniquitats i derrotes per alleugerir el turment del traspàs definitiu. Buidar de tot record, de tota sensació, l’esbós del meu cadàver en aquestes línies; i que el vent del desert adobi de cendres el camí on altres homes traçaran, sens dubte, els desastres d’un destí forçosament semblant.roger wolfe, fuera del tiempo y de la vida
