en dos mesos vaig escriure uns vint-i-cinc textos (trobables a la secció d’articles i discografia), que, afegits als que ja havia publicat en algunes revistes, abocaven en paraules tot el que havia covat durant uns vint anys resseguint els viaranys del rei... des del primer elapé que vaig trobar al carrefour —i que em va recomanar un desconegut— fins els darrers concerts i les darreres converses amb l’agustí sobre la bèstia i la seva jubilació, una manera (com una altra) de perdre el temps, de descobrir la veritable importància de la música, de saber que sempre et queda el darrer recurs (tornar als vells discos) i que, tot i esperar i esperar bones noves, com el que ja s’havia fet mai no hi haurà re.com deia en un d’aquells vint-i-cinc textos:
... en un lugar que ahora no viene a cuento, un poema, “pastelaria”, del portugués mario cesariny, que sí viene a cuento:
al final lo que importa
es no tener miedo:
fijar los ojos frente al precipicio
y caer verticalmente al vicio.
