mestre dels mestres, catedràtic que és capaç de fer literatura de les coses més simples, ximples i “vulgars” que hi pot haver a la terra: la quotidianitat.peleando a la contra: recull de textos seus extrets de poemaris, novel·les i contes i ordenats cronològicament seguint la vida del protagonista, del mateix autor, del mateix bukowski, amb la qual cosa es crea una autobiografia novel·lada (narrativa fictícia que esdevé autobiogràfica). un relat sobre tot allò que va fer, explicat com ho feia sempre bukowski, amb claredat, sense enganys ni artificiositats, cru, despietat, vulgar, íntim, barroer, honest i sincer. els no avesats a aquestes lletres no entendran quina gràcia pot tenir el vell bukowski en el seu relat sincer del que li passa, però el quid de la qüestió rau senzillament aquí: com es pot fer literatura del no-res, de la més trista vida vulgar, amb un relat que en el fons no explica res, i que sempre acaba explicant el mateix. la veritat, però, és que l’escriptura de bukowski diu més coses de les que realment sembla: el sentit de la vida.
la importància de bukowski: fer carn de literatura la vida més anodina, narrant fets sense analitzar-los (en el més pur estil de la narrativa nord-americana), però algunes frases deixen petja: bukowski per europa em recorda kafka, no sé per què; aquest, no obstant això, va dir un cop que la literatura ha de ser un cop de mall al cap, bukowski és, senzillament, una piconadora amfetamínica al bell mig del cervell.
