
seiichi yamamoto + otomo yoshihide = senzillament guitar duo
directament al cerebel _ oblideu-vos, però, dels dos temes curts
parafílies, compulsions, vademècum... LA GRAN MENTIDA: pre-fasci / calaix / nihil-obstat / miscel·lània -- la creació ha de ser un cop de mall al cap -- l’eliminació brusca d’una deixa orgànica -- tot allò que no frapa acaba avorrint i, pitjor, admet lectures relaxades que condueixen a la distorsió de la idea inicial -- no hi ha control, no hi ha plans, mantén-te lluny de déu, roman angoixat -- a lie within a lie / the time is long past / for a new beginning / a caresse within the iron glove

Sí, hi ha moltes coses per explicar, i el temps comença a enganxar-se’m a la pell, a embolicar-me en la seva sorda closca d’angoixa. Començo a pressentir que en això potser consisteix el meu càstig: traçar la trajectòria del meu propi final en aquestes anotacions inconnexes. Una mà invisible s’enfila per sobre de la meva espatlla com si intentés impulsar el fluir de la memòria en aquestes pàgines, accelerar la crònica de les nostres respectives descomposicions. La meva abúlia s’ha anat transformant en una urgència que només puc intuir, però que s’insinua cada cop més urgent. Alguna cosa em demana anotar-ho tot, desempallegar-me d’aquest insuportable llast d’iniquitats i derrotes per alleugerir el turment del traspàs definitiu. Buidar de tot record, de tota sensació, l’esbós del meu cadàver en aquestes línies; i que el vent del desert adobi de cendres el camí on altres homes traçaran, sens dubte, els desastres d’un destí forçosament semblant.
“Un puny d’acer i un puny d’amor... És com agafar un tros de diari enrotllat i matar una mosca. Escriure és tan senzill que em peto el cul perquè conec el secret. Senzillament no s’ha de ser avariciós, això és tot... I tot el que volen són mentides. Mentides meravelloses. Això és tot el que necessiten. La gent és imbècil.”