de vegades un no pot desfer-se d’una bomba
Emocions... i emocionatsMadrid, 11 de març de 2004. Quatre anys després, gairebé a la mateixa hora —les 8, però del vespre—, a la Sala Hortensi Güell del Centre de Lectura de Reus, comença la presentació de De vegades un no pot desfer-se d’una bomba, de l’Antoni Mateu.
A les fosques, un únic focus il·lumina la cara de l’Agustí Sánchez Vicente, que s’encarrega de presentar-nos “el poeta” —tal com l’anomena— i d’explicar-nos com va sorgir la idea de dedicar un poema a cada una de les víctimes de l’11M.
“Cuando el 14 de abril de 2004, un mes y pocos días después del atentado del 11M le di a leer a Maribel los casi doscientos poemas que había escrito el poeta, dedicando un poema a cada una de las víctimas exclamó: ‘Fantástico, como diría tu padre’ y se emocionó.” “Maribel me había dicho: ‘El poeta y tú podríais hacer algo importante con este material’”.
Ho tenien gairebé tot enllestit —els poemes, l’edició, qui en faria la presentació un any després de l’atemptat, l’actor català Jordi Dauder perquè hi posés la veu...— però va fallar “el tema de la venta”, de tirar endavant el projecte, un projecte que només pretenia aconseguir uns guanys per oferir-los a les víctimes. “Nos desanimamos, principalmente Maribel.” Un any més tard, “nos hundimos del todo y dejamos los poemas en un cajón”. La Maribel els havia deixat sobtadament, per sempre.
Però quatre anys després de l’atemptat, amb la “força de la fe” renovada i perquè “se lo debemos a Maribel y a nosotros mismos”, decideixen fer un únic vernissatge per presentar l’única edició en català del CD-ROM. Amb la música al violoncel de l’Eloi Jordà Saún —improvisada i a ritme dels poemes—, l’Antoni comença a llegir alguns dels poemes:
“Bellugo cossos i deixo cadàvers estesos
Alguns estan rebentats
D’altres tenen la mirada definitivament perduda”
“Tu no hi podràs ser, però potser una bicicleta
sola, pedalant, els acompanyarà.”
“Ningú et va veure marxar,
ningú va sentir com tancaves
la porta, com sempre, a poc a poc”
“Li van treure la criatura,
que va rebre totes les cures,
però sense mare
també es va acomiadar.”
“Quan a l’andana vas sentir l’explosió
no vas començar a córrer.
Et vas quedar sol, astorat,
i vas començar a ajudar els ferits.
...
La segona explosió, però, va acabar amb tu.”
“La mare no volia records ingrats,
en té prou: el mateix dia dos aniversaris.”
“Portaves una samarreta taronja
que va esdevenir una magrana”
“Enrere queda la floristeria
i tornar a Colòmbia”
“Tot, tot anava tan bé
que havíeu pensat adoptar-ne un altre.
Un desig ja incomplert.”
“És el que jo dic sempre:
cinisme i estoïcisme...”
“Aquell dia, però, et vas adormir
i vas haver d’agafar un altre tren.”
“La sort hi ha cops
que no són als daus.
T’assenyala amb els dits
i ja estàs ben cardat.”
“Per un sou de 60 euros
vas marxar del teu país.
Ara has tornat, ben erta.”
“Li vas dir que no es preocupés,
que si sortia tard ja us veuríeu
després. Quin després?”
“Els teus amics senegalesos
—cristians i musulmans—
han parlat amb la teva dona,
que no vol el teu cadàver:
té por de portar la desgràcia al poble,
per bé que l’hauria de petonejar per tradició,
per bé que tu ja ets només esberles.”
“Persones com tu
són les que tenen mala premsa,
perquè veniu d’on veniu...”
“És ben trist haver de resumir la vida
d’un heroi, no del partit, sinó del servei a l’estat,
a una trista pensió de 48 euros que et va fer emigrar.”
“I queden moltes coses pendents:
unes sabates per pagar,
cadires buides al teatre,
roba a la bugaderia”
S’obren els llums després de la foscor. El públic assistent roman callat i pensatiu. Tot és ple d’emoció i silenci. I “el poeta”, emocionat.
Mercè Escolà
Reus, març-desembre 2008
i sell, you buy
els papers de talamanca
per a què els manifestos trans/lúcids?si alguna cosa real resulta increïble, cal explicar les mentides més estranyes perquè hom les pugui creure. potser aleshores podem transmetre el que de veritat passa. per això, doncs, de vegades, resulta una mica complicat fixar els límits, ja que tot, realitat i ficció, es barreja fins a límits insospitats [nishijima daisuke]
què és la música sorrenca del delta?
un enregistrament de 27 minuts: una peça d’orfebreria on orbita el caos, el low-fi, la pixelació, els loops o bucles sonors, la jota, el punk i el do-it-yourself... 27 minuts on és present la deconstrucció de la música, del clarinet... i la dominació d’un instrument malmès i revitalitzat (l’acordió!) per mitjà de diversos objectes a-musicals. no busqueu el que no hi ha. trobeu el que sí hi ha. el vent, la sorra, els miratges, el mesmerisme, l’èxtasi, el dervitxes giravoltant al cervell, el trans (el trance dels místics), la mala fel i la mala llet. escolteu-lo amb els ulls tancats i mireu-lo amb les orelles tapades. frullatos i glissandos presenta un tetralogia d’accions: frullatos i glissandos (òbviament); la jota tortosina esdevinguda un bucle o un llaç per a la cinta; el vent i la sorra del delta present per mitjà d’embuts i d’uns compassos de gavin bryars; i la presència del poema en diverses accions intercalades.
epíleg [brossa & houellebecq mix]
“per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.” i una merda!!!!! sempre s’és molt lluny de la felicitat, i fins i tot de la veritable pau!!! el simple fet d’existir ja és tota una desgràcia.
vincle: bouesia
vincles: a vore si ens entenem 1 - 2 - 3
i sell, you buy
a vore si ens entenem... (presentació 1)
Bora nit!
“A vore si ens entenem...”
Si sóc aquí, al Centre de Lectura de Reus, participant en aquest acte tan poc convencional és per dues raons: per la inconsciència de no haver percebut, en un primer moment, la seva rellevància artística i per no gosar fer-me enrere un cop m’he vist amb l’aigua al coll.
Si el que pretenien els artistes d’aquest vernissatge poeticomusical era que els presentés Els papers de Talamanca una persona normal i corrent, poc assídua als actes artístics més avantguardistes, futuristes, dadaistes i tots aquells altres -istes que pugueu imaginar... es pot dir, ben bé, que l’han encertada.
Us explicaré el motiu d’aquesta meva inconsciència: l’amistat i admiració per l’Antoni Mateu, tot i que de qui realment sóc amiga és de la seva dona. L’Antoni, fins fa un any, no era per a mi sinó l’home de la Maite: un xicot de poques paraules, correcte i a qui tenia un respecte contingut perquè el sabia culte i, alhora, poc donat a les convencions hipòcrites de l’entorn. Aquesta impressió distanciada va canviar però, radicalment, el dia dels Infants Morts d’avui fa un any, al Xalet Serra, en el seu impactant primer vernissatge públic.
M’agrada la literatura, Antoni i, d’una manera especial, la poesia. Però, xiquet, quina poesia la teva!:
—D’on sortia tanta força, tanta ràbia, tant de sarcasme? Aquell vespre em sorprengué la facilitat en què llegies els teus versos i la naturalitat en què et despullaves davant l’auditori.
—Em sorprenia com, a mesura que passaves full, eres capaç d’omplir-nos d’un alè transgressor, lúbric i estoic amb tanta franquesa i complicitat.
—Ens sotmeties a una innocentada premeditada?
—...
A partir d’aquell vespre i després de llegir-te i coneixe’t —em sembla— una mica més, tan sols puc agrair-te aquesta nova visió per entendre la crua i dura realitat que traspua de la teva obra poètica.
Lluny de pretensions personals sobre crítica literària, la vàlua de l’Antoni Mateu poeta l’han manifestada persones tan erudites i de disciplines artístiques tan diverses com el Magí Sunyer, el Pau Riba, el Jordi Valls i d’altres que no conec però que m’agradaria conèixer.
Caldria ara que fos ell mateix qui, algun dia, ens convoqués per explicar-nos l’ambiciós projecte que va teixint des del 2001 i que sota el nom de “La gran mentida” hi inclou obres ja publicades, algunes d’inèdites i d’altres amb títol propi però encara sense cos. Entre elles s’hi troben, com podeu suposar, Els papers de Talamanca.
“La gran mentida”, fruit de la particular “teoria del fracàs” mateuesca, pot aparentar tenir en l’absurd la seva finalitat literària però la seva intenció crec que va més enllà, i amb el treball fi de la paradoxa hi podem entreveure moltes i moltes connotacions, no necessàriament buscades per l’autor.
* * *
“Que corri la bona nova, que el dia dels infants morts s’apropa.”
Per què aquesta retòrica transgressora i iconoclasta?
Diuen que qui no sap de l’existència dels llimbs és realment perquè hi està. La meva teoria és que l’Antoni Mateu ens ha volgut fer creure que als llimbs s’hi està francament còmode i que, si volem, ens hi podem quedar eternament. Els llimbs és el lloc idoni per ubicar-nos en cas que necessitem un estat de “felicitat natural”. És el punt de trobada de tots els que esperen la redempció, entre els quals no hem d’oblidar els infants brutalment degollats avui hauria de fer dos mil set anys.
Després del privilegi, divendres passat, d’escoltar el diàleg compenetrat entre el clarinet —clar i net, però ensordidor quan calia— del Miquel Àngel Marín i la veu contundent de l’Antoni, m’he adonat del sentiment humanista i llibertari que uneix els autors d’aquest llibre i vídeo-CD que tinc el plaer de presentar.
Us puc assegurar que hi trobareu molt més que literatura contestatària, surrealista, heterodoxa i iconoclasta... Rere la cortina de la seva anarquia compartida hi conflueix, paradoxalment, una constant: la lluita per a la recuperació de la dignitat humana, si és que algun cop ha existit.
* * *
Com molts dels que esteu aquí, vaig ser educada en costums d’una dictadura ja en defunció però en la qual el mètode i la disciplina eren la norma de salvació. Un mètode que m’ha acompanyat fins ara en l’itinerari per aquesta “gran mentida” i que, cal també dir-ho, gràcies a ell, me n’he anat sortint.
Intentaré doncs, explicar-vos metòdicament, en quatre pinzellades organitzades, la retòrica dels fets d’ allò que he entès d’Els papers de Talamanca.
1. Font de la qual han begut
—Observació directa de la realitat més crua d’ara i d’arreu.
—Manifest groc de Dalí, Gasch i Montanyà del 1928.
2. Els papers de Talamanca, títol; Manifestos trans/lúcids, subtítol
A l’Antoni lingüista li agraden l’etimologia, les connotacions semàntiques, els jocs de paraules... Només cal fixar-s’hi: papers, Salamanca, Talamanca, platja eivissenca, delta sorrenc...
Manifestos: El llibre és un recull de manifestos al més pur estil surrealista sobre la visió particular d’algunes de les seves i nostres “grans mentides” consentides.
Trans/lúcids: El trance dels místics i la lucidesa de la gent de seny; quin antagonisme de termes tan ben trobat!
3. El format
Del tot atípic: avantguardista, de tiratge reduït, numerat i signat i que no trobareu a les llibreries.
Els papers de Talamanca i el vídeo-CD Frullatos i glissandos estan dins d’un sobre fosc metal·litzat.
Els fulls són translúcids i sense numerar. (Aneu amb compte!)
Color de la lletra? El groc, gairebé il·legible, com a tribut al Manifest groc dalinià.
4. L’estil dels Manifestos
L’Antoni poeta diu que molts dels seus poemes són espontanis, que els escriu tal com raja... Malgrat el pretès surrealisme en què estan basats els Manifestos, l’obra, al meu parer, excel·leix pel domini de la llengua, de la sintaxi i de la retòrica poètica.
Els versos, “crus, nus i durs” (en Pau Riba l’ha definit com “el poeta de les tres us”), són rics en ritme, plens de recursos poètics per escabrosos que semblin i imbuïts, del primer fins al darrer, d’una gran intel·lectualitat.
5. El seu contingut
Gosaria afirmar que els termes d’“injustícia globalitzada” o, millor, “terrorisme globalitzador” sintetitzen l’eix al voltant del qual giren els Manifestos de l’Antoni pensador, per no anomenar-lo filòsof. Tant ell com el Miquel Àngel, homes sense pretensions, troben en l’art la millor manera per expressar un rebuig gairebé aterridor contra els poders fàctics i establerts.
Sabem que l’abús i la injustícia institucionalitzades han existit des de sempre i arreu del planeta. A Els papers de Talamanca tots rebem... i n’hi ha per a tothom! No s’espantin ni les persones benèvoles ni les àvies: “El poder, apodera”, deia la meva.
Sense eufemismes però amb un llenguatge ple de connotacions, l’autor té la valentia d’anar més enllà del terrorisme de les pistoles i de les bombes. Denuncia a tort i a dret, i sense embuts, qualsevol abús que amagat sota sotanes, togues, uniformes i emmascarat sovint pel poder de les urnes i del capital ens acolla com ramats dins la bombolla de la societat del benestar, emparada, això sí, amb la pràctica redemptora de les bones maneres i l’obra social.
El vídeo-CD del Miquel Àngel Marín
—Sorra i vent a la caràtula.
—Títol: Frullatos i glissandos (música sorrenca del Delta). Frullatos i glissandos són dialectalismes del Delta, vaig pensar. Pobra ingènua! Els frullatos i glissandos són efectes musicals!
Després de visionar i escoltar l’enregistrament de vint-i-set minuts la meva impressió ha estat la d’una sessió de física acústica, d’experimentació del so i del moviment produïts per la vibració d’instruments de vent (clarinet, acordió...) i per mitjà d’altres objectes a-musicals (embuts, manxes...). Sens dubte, el compacte és una bona mostra d’allò que es pot fer amb la música si se’n domina l’art i s’està atret pel seu magnetisme.
Frullatos i glissandos presenta un tetralogia d’accions: frullatos i glissandos, òbviament; la jota tortosina que esdevé un bucle per a la cinta; el vent i la sorra del Delta i la presència del poema en diverses accions intercalades.
Tot això, manipulat per tres persones i presenciat per dues espectadores dins quatre parets blanques d’un pis reusenc. Per cert, si esteu atents, hi veureu, a més de poesia visual, les partitures o papers —potser els de Talamanca— que acaben dins un bidó de llauna, protagonista també de la sessió.
Recomanacions de l’Antoni:
—No busqueu el que no hi ha. Trobeu el que sí hi ha.
—Escolteu-lo amb els ulls tancats i mireu-lo amb les orelles tapades.
I, per anar acabant, seguint el bucle musical enllacem el conjunt...
De la conversa amb l’Antoni Mateu se’n desprèn que escriure li resulta gairebé una teràpia, un alliberament (“Tot el que no escric em podreix”), però de textos també en manipula i, segons diu, fent-ho s’hi troba bé.
Rellegint el Manifest groc, crec que he trobat alguns dels principis del que podríem anomenar “ideari mateuescomarinià”. Per això, m’he permès la llicència de filtrar, i també manipular, alguns dels seus postulats a fi de sintetitzar la intenció comunicativa i provocadora del conjunt d’Els papers de Talamanca.
És inútil qualsevol discussió. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de tots els valors... a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències.
En els Manifestos s’ha eliminat tota lírica. El poeta s’ha limitat a l’enumeració objectiva dels fets que l’arriben a trasbalsar fins al límit de provocar-li el vòmit, un vòmit visceral expressat amb un llenguatge, com ja s’ha dit, buit de protocols i eufemismes però que amaguen també somnis de llibertat existencialista.
Trobaran els Manifestos trans/lúcids i els Frullatos i glissandos l’orella que escolti i denunciï la sensibleria malaltissa existent?
Tant de bo la seva denúncia contribueixi a millorar la manca absoluta de joventut de molts joves.
Tant de bo airegin l’ambient podrit de certes societats.
Tant de bo puguin bandejar la indocumentació i la hipocresia de tants i tants sectors.
Tant de bo alliberin les cotilles innecessàries que esclavitzen tantes i tantes manifestacions artístiques.
Si més no, el Miquel Àngel i l’Antoni, amb valentia i tenacitat, amb sons suaus o estridents, lletra sincera, perseguint no pas l’ordre sinó la necessitat i sota la protecció de la música sorrenca, ho han intentat.
Gràcies i molta felicitat!
Marta Cañellas
La Selva del Camp, 28.12.2007
“A vore si ens entenem...”
Si sóc aquí, al Centre de Lectura de Reus, participant en aquest acte tan poc convencional és per dues raons: per la inconsciència de no haver percebut, en un primer moment, la seva rellevància artística i per no gosar fer-me enrere un cop m’he vist amb l’aigua al coll.
Si el que pretenien els artistes d’aquest vernissatge poeticomusical era que els presentés Els papers de Talamanca una persona normal i corrent, poc assídua als actes artístics més avantguardistes, futuristes, dadaistes i tots aquells altres -istes que pugueu imaginar... es pot dir, ben bé, que l’han encertada.
Us explicaré el motiu d’aquesta meva inconsciència: l’amistat i admiració per l’Antoni Mateu, tot i que de qui realment sóc amiga és de la seva dona. L’Antoni, fins fa un any, no era per a mi sinó l’home de la Maite: un xicot de poques paraules, correcte i a qui tenia un respecte contingut perquè el sabia culte i, alhora, poc donat a les convencions hipòcrites de l’entorn. Aquesta impressió distanciada va canviar però, radicalment, el dia dels Infants Morts d’avui fa un any, al Xalet Serra, en el seu impactant primer vernissatge públic.
M’agrada la literatura, Antoni i, d’una manera especial, la poesia. Però, xiquet, quina poesia la teva!:
—D’on sortia tanta força, tanta ràbia, tant de sarcasme? Aquell vespre em sorprengué la facilitat en què llegies els teus versos i la naturalitat en què et despullaves davant l’auditori.
—Em sorprenia com, a mesura que passaves full, eres capaç d’omplir-nos d’un alè transgressor, lúbric i estoic amb tanta franquesa i complicitat.
—Ens sotmeties a una innocentada premeditada?
—...
A partir d’aquell vespre i després de llegir-te i coneixe’t —em sembla— una mica més, tan sols puc agrair-te aquesta nova visió per entendre la crua i dura realitat que traspua de la teva obra poètica.
Lluny de pretensions personals sobre crítica literària, la vàlua de l’Antoni Mateu poeta l’han manifestada persones tan erudites i de disciplines artístiques tan diverses com el Magí Sunyer, el Pau Riba, el Jordi Valls i d’altres que no conec però que m’agradaria conèixer.
Caldria ara que fos ell mateix qui, algun dia, ens convoqués per explicar-nos l’ambiciós projecte que va teixint des del 2001 i que sota el nom de “La gran mentida” hi inclou obres ja publicades, algunes d’inèdites i d’altres amb títol propi però encara sense cos. Entre elles s’hi troben, com podeu suposar, Els papers de Talamanca.
“La gran mentida”, fruit de la particular “teoria del fracàs” mateuesca, pot aparentar tenir en l’absurd la seva finalitat literària però la seva intenció crec que va més enllà, i amb el treball fi de la paradoxa hi podem entreveure moltes i moltes connotacions, no necessàriament buscades per l’autor.
* * *
“Que corri la bona nova, que el dia dels infants morts s’apropa.”
Per què aquesta retòrica transgressora i iconoclasta?
Diuen que qui no sap de l’existència dels llimbs és realment perquè hi està. La meva teoria és que l’Antoni Mateu ens ha volgut fer creure que als llimbs s’hi està francament còmode i que, si volem, ens hi podem quedar eternament. Els llimbs és el lloc idoni per ubicar-nos en cas que necessitem un estat de “felicitat natural”. És el punt de trobada de tots els que esperen la redempció, entre els quals no hem d’oblidar els infants brutalment degollats avui hauria de fer dos mil set anys.
Després del privilegi, divendres passat, d’escoltar el diàleg compenetrat entre el clarinet —clar i net, però ensordidor quan calia— del Miquel Àngel Marín i la veu contundent de l’Antoni, m’he adonat del sentiment humanista i llibertari que uneix els autors d’aquest llibre i vídeo-CD que tinc el plaer de presentar.
Us puc assegurar que hi trobareu molt més que literatura contestatària, surrealista, heterodoxa i iconoclasta... Rere la cortina de la seva anarquia compartida hi conflueix, paradoxalment, una constant: la lluita per a la recuperació de la dignitat humana, si és que algun cop ha existit.
* * *
Com molts dels que esteu aquí, vaig ser educada en costums d’una dictadura ja en defunció però en la qual el mètode i la disciplina eren la norma de salvació. Un mètode que m’ha acompanyat fins ara en l’itinerari per aquesta “gran mentida” i que, cal també dir-ho, gràcies a ell, me n’he anat sortint.
Intentaré doncs, explicar-vos metòdicament, en quatre pinzellades organitzades, la retòrica dels fets d’ allò que he entès d’Els papers de Talamanca.
1. Font de la qual han begut
—Observació directa de la realitat més crua d’ara i d’arreu.
—Manifest groc de Dalí, Gasch i Montanyà del 1928.
2. Els papers de Talamanca, títol; Manifestos trans/lúcids, subtítol
A l’Antoni lingüista li agraden l’etimologia, les connotacions semàntiques, els jocs de paraules... Només cal fixar-s’hi: papers, Salamanca, Talamanca, platja eivissenca, delta sorrenc...
Manifestos: El llibre és un recull de manifestos al més pur estil surrealista sobre la visió particular d’algunes de les seves i nostres “grans mentides” consentides.
Trans/lúcids: El trance dels místics i la lucidesa de la gent de seny; quin antagonisme de termes tan ben trobat!
3. El format
Del tot atípic: avantguardista, de tiratge reduït, numerat i signat i que no trobareu a les llibreries.
Els papers de Talamanca i el vídeo-CD Frullatos i glissandos estan dins d’un sobre fosc metal·litzat.
Els fulls són translúcids i sense numerar. (Aneu amb compte!)
Color de la lletra? El groc, gairebé il·legible, com a tribut al Manifest groc dalinià.
4. L’estil dels Manifestos
L’Antoni poeta diu que molts dels seus poemes són espontanis, que els escriu tal com raja... Malgrat el pretès surrealisme en què estan basats els Manifestos, l’obra, al meu parer, excel·leix pel domini de la llengua, de la sintaxi i de la retòrica poètica.
Els versos, “crus, nus i durs” (en Pau Riba l’ha definit com “el poeta de les tres us”), són rics en ritme, plens de recursos poètics per escabrosos que semblin i imbuïts, del primer fins al darrer, d’una gran intel·lectualitat.
5. El seu contingut
Gosaria afirmar que els termes d’“injustícia globalitzada” o, millor, “terrorisme globalitzador” sintetitzen l’eix al voltant del qual giren els Manifestos de l’Antoni pensador, per no anomenar-lo filòsof. Tant ell com el Miquel Àngel, homes sense pretensions, troben en l’art la millor manera per expressar un rebuig gairebé aterridor contra els poders fàctics i establerts.
Sabem que l’abús i la injustícia institucionalitzades han existit des de sempre i arreu del planeta. A Els papers de Talamanca tots rebem... i n’hi ha per a tothom! No s’espantin ni les persones benèvoles ni les àvies: “El poder, apodera”, deia la meva.
Sense eufemismes però amb un llenguatge ple de connotacions, l’autor té la valentia d’anar més enllà del terrorisme de les pistoles i de les bombes. Denuncia a tort i a dret, i sense embuts, qualsevol abús que amagat sota sotanes, togues, uniformes i emmascarat sovint pel poder de les urnes i del capital ens acolla com ramats dins la bombolla de la societat del benestar, emparada, això sí, amb la pràctica redemptora de les bones maneres i l’obra social.
El vídeo-CD del Miquel Àngel Marín
—Sorra i vent a la caràtula.
—Títol: Frullatos i glissandos (música sorrenca del Delta). Frullatos i glissandos són dialectalismes del Delta, vaig pensar. Pobra ingènua! Els frullatos i glissandos són efectes musicals!
Després de visionar i escoltar l’enregistrament de vint-i-set minuts la meva impressió ha estat la d’una sessió de física acústica, d’experimentació del so i del moviment produïts per la vibració d’instruments de vent (clarinet, acordió...) i per mitjà d’altres objectes a-musicals (embuts, manxes...). Sens dubte, el compacte és una bona mostra d’allò que es pot fer amb la música si se’n domina l’art i s’està atret pel seu magnetisme.
Frullatos i glissandos presenta un tetralogia d’accions: frullatos i glissandos, òbviament; la jota tortosina que esdevé un bucle per a la cinta; el vent i la sorra del Delta i la presència del poema en diverses accions intercalades.
Tot això, manipulat per tres persones i presenciat per dues espectadores dins quatre parets blanques d’un pis reusenc. Per cert, si esteu atents, hi veureu, a més de poesia visual, les partitures o papers —potser els de Talamanca— que acaben dins un bidó de llauna, protagonista també de la sessió.
Recomanacions de l’Antoni:
—No busqueu el que no hi ha. Trobeu el que sí hi ha.
—Escolteu-lo amb els ulls tancats i mireu-lo amb les orelles tapades.
I, per anar acabant, seguint el bucle musical enllacem el conjunt...
De la conversa amb l’Antoni Mateu se’n desprèn que escriure li resulta gairebé una teràpia, un alliberament (“Tot el que no escric em podreix”), però de textos també en manipula i, segons diu, fent-ho s’hi troba bé.
Rellegint el Manifest groc, crec que he trobat alguns dels principis del que podríem anomenar “ideari mateuescomarinià”. Per això, m’he permès la llicència de filtrar, i també manipular, alguns dels seus postulats a fi de sintetitzar la intenció comunicativa i provocadora del conjunt d’Els papers de Talamanca.
És inútil qualsevol discussió. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de tots els valors... a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències.
En els Manifestos s’ha eliminat tota lírica. El poeta s’ha limitat a l’enumeració objectiva dels fets que l’arriben a trasbalsar fins al límit de provocar-li el vòmit, un vòmit visceral expressat amb un llenguatge, com ja s’ha dit, buit de protocols i eufemismes però que amaguen també somnis de llibertat existencialista.
Trobaran els Manifestos trans/lúcids i els Frullatos i glissandos l’orella que escolti i denunciï la sensibleria malaltissa existent?
Tant de bo la seva denúncia contribueixi a millorar la manca absoluta de joventut de molts joves.
Tant de bo airegin l’ambient podrit de certes societats.
Tant de bo puguin bandejar la indocumentació i la hipocresia de tants i tants sectors.
Tant de bo alliberin les cotilles innecessàries que esclavitzen tantes i tantes manifestacions artístiques.
Si més no, el Miquel Àngel i l’Antoni, amb valentia i tenacitat, amb sons suaus o estridents, lletra sincera, perseguint no pas l’ordre sinó la necessitat i sota la protecció de la música sorrenca, ho han intentat.
Gràcies i molta felicitat!
Marta Cañellas
La Selva del Camp, 28.12.2007
dissabte de glòria: saturday night fever
de viva veu i sense guió previ, pau riba presenta: “mossega’m el mugró, o te’l mossego jo (pasqua mix)”, a l’Heliogàbal, el dissabte de glòria de 2007
[text transcrit a l’espera-que-desespera o qui-calla-atorga del nihil obstat de Pau Riba]
Jo estic aquí per fer una presentació, que és una cosa que no he fet mai. Jo no sóc gaire partidari de les presentacions. Però, en fi, si s’ha de fer es fa i sobretot per uns amics.
Primer que tot, vull presentar l’Antoni Mateu Biosca: ganxet, de Reus [“nascut a Tarragona”, puntualitza l’Antoni Mateu al seu costat]... Bé, estira i enganxa al mateix temps. I el que es tracta és de presentar aquest paquet de tres llibres, més que trilogia, que acaba de publicar o editar. Crec que, per resumir, per ser breu, podríem dir que l’escriptura o la poesia de l’Antoni Mateu és la poesia de les tres us: el seu és un versificar cru, nu i dur. És a dir, que, per dir-ho una mica amb el llenguatge que ell mateix gasta, no s’està per hòsties. És un llenguatge sense eufemismes, és un llenguatge sense punyetes, sense ni tan sols correccions, és un llenguatge directe, tal qual raja; i no ha perdut el temps buscant la manera correcta, bonica, ripiosa de dir les coses, sinó que les ha dit tal qual li han sortit, amb la força de la necessitat de dir, gairebé com un vòmit, un vòmit que després ningú no l’ha netejat, sinó que simplement l’ha recollit en aquest paquet de tres llibres. No entraré en valoracions, perquè ell mateix us en llegirà un pedaç, que precisament és el títol d’un dels tres llibres. Dos dels llibres, autoeditats, cosa que a mi em fa molta il·lusió perquè sóc un partidari acèrrim de l’autoedició, de l’autogestió i de l’autocomplaença, que és també una de les claus a partir de les quals s’han de llegir aquests llibres. Una mena d’onanisme que no diré líric però sí poètic.
Segon ell mateix explica, sembla que ha patit una d’aquelles crisis que patim tots els artistes, de sequera persistent, i ha estat anys sense que li sortís re “poètic”, a la boca o a les mans... a les mans. I tot de cop un bon dia, escolta’m, la cosa poètica se li havia anat acumulant a dintre i tal i qual i... uuuaaaggghhh... ha fotut una tirallonga de versos que aquí, malgrat que hi ha una u que l’he hagut d’excloure, que és la de curt, perquè la cosa no és curta sinó més aviat extensa, però tot i l’extensió que hi ha aquí (cent setanta i pico pàgines de poemes) es veu que això és un dos per cent del que t’ha sortit, no? [i Antoni Mateu li contesta, enmig de rialles del públic, esteses aquí i allà]... un deu per cent; i a més a més es veu que encara raja, raja, raja i raja...
Els dos llibres autoeditats són un Pedaç de tot aquest paquet i l’altre es diu Subnormal, no sé per què deu ser...; i l’altre es diu La força de la fe: jo crec que és com que aquest és un llibre com Déu mana, editat amb totes les de la llei, en una editorial, enquadernat i tal i qual... ha hagut de buscar un títol que fos més políticament correcte.
D’aquí un moment tindreu ocasió d’escoltar-los directament per boca seva. Després que ell faci aquesta lectura hi haurà una performància del Jordi Valls. Aquest és gracienc (no? eh, que és gracienc? gracienc) i per a qui no sàpiga molt bé i exactament qui és aquest Jordi Valls li diré que ell és la Vagina Dentata Organ, que és un grup (per dir-ho això), un conjunt que és ell sol, de música conceptual. Una de les peces més interessants i més estimades per mi és un cedé que es diu Le Chien Catalan, que és la gravació d’una passejada de gairebé una hora amb Harley Davidson pel Cap de Creus i Cadaqués i les contrades pròximes a la casa del Dalí.
Ell no fa gaire em va dir que estava fent el salt a la tridimensionalitat; és a dir, “fent el salt” vull dir “passant-se a...”, no en un altre sentit; estava entrant en una nova etapa artística en la seva vida que és la tridimensionalitat... És clar, això s’ha de veure en clau que ell no només és músic sinó que també és artista gràfic: ell pinta quadros amb la seva pròpia sang, quadros dedicats a models famoses i gent molt coneguda en el món internacional. Això em fa pensar que per ell la música és una cosa de segon plat, de a més a més; ell a més a més de ser un artista plàstic que fa música... música és un dir... Ell treballa amb el so... És clar, ara anava a fer una reflexió en el sentit de dir no entenc que vol dir això de la tridimensionalitat si el so no té dimensió en aquest sentit... El que està fent és, diguem, passar de l’expressió plana a l’expressió tridimensional. Tampoc no entraré amb més detalls perquè ell mateix ja us ho mostrarà... Aquesta és la primera obra d’aquesta nova etapa, que a més a més el porta de Londres a Barcelona, perquè ell vivia a Londres, i ha decidit que per ser tridimensional ha de tornar a Barcelona, a Gràcia... És que allà no tenen gràcia.
[text transcrit a l’espera-que-desespera o qui-calla-atorga del nihil obstat de Pau Riba]
Jo estic aquí per fer una presentació, que és una cosa que no he fet mai. Jo no sóc gaire partidari de les presentacions. Però, en fi, si s’ha de fer es fa i sobretot per uns amics.
Primer que tot, vull presentar l’Antoni Mateu Biosca: ganxet, de Reus [“nascut a Tarragona”, puntualitza l’Antoni Mateu al seu costat]... Bé, estira i enganxa al mateix temps. I el que es tracta és de presentar aquest paquet de tres llibres, més que trilogia, que acaba de publicar o editar. Crec que, per resumir, per ser breu, podríem dir que l’escriptura o la poesia de l’Antoni Mateu és la poesia de les tres us: el seu és un versificar cru, nu i dur. És a dir, que, per dir-ho una mica amb el llenguatge que ell mateix gasta, no s’està per hòsties. És un llenguatge sense eufemismes, és un llenguatge sense punyetes, sense ni tan sols correccions, és un llenguatge directe, tal qual raja; i no ha perdut el temps buscant la manera correcta, bonica, ripiosa de dir les coses, sinó que les ha dit tal qual li han sortit, amb la força de la necessitat de dir, gairebé com un vòmit, un vòmit que després ningú no l’ha netejat, sinó que simplement l’ha recollit en aquest paquet de tres llibres. No entraré en valoracions, perquè ell mateix us en llegirà un pedaç, que precisament és el títol d’un dels tres llibres. Dos dels llibres, autoeditats, cosa que a mi em fa molta il·lusió perquè sóc un partidari acèrrim de l’autoedició, de l’autogestió i de l’autocomplaença, que és també una de les claus a partir de les quals s’han de llegir aquests llibres. Una mena d’onanisme que no diré líric però sí poètic.
Segon ell mateix explica, sembla que ha patit una d’aquelles crisis que patim tots els artistes, de sequera persistent, i ha estat anys sense que li sortís re “poètic”, a la boca o a les mans... a les mans. I tot de cop un bon dia, escolta’m, la cosa poètica se li havia anat acumulant a dintre i tal i qual i... uuuaaaggghhh... ha fotut una tirallonga de versos que aquí, malgrat que hi ha una u que l’he hagut d’excloure, que és la de curt, perquè la cosa no és curta sinó més aviat extensa, però tot i l’extensió que hi ha aquí (cent setanta i pico pàgines de poemes) es veu que això és un dos per cent del que t’ha sortit, no? [i Antoni Mateu li contesta, enmig de rialles del públic, esteses aquí i allà]... un deu per cent; i a més a més es veu que encara raja, raja, raja i raja...
Els dos llibres autoeditats són un Pedaç de tot aquest paquet i l’altre es diu Subnormal, no sé per què deu ser...; i l’altre es diu La força de la fe: jo crec que és com que aquest és un llibre com Déu mana, editat amb totes les de la llei, en una editorial, enquadernat i tal i qual... ha hagut de buscar un títol que fos més políticament correcte.
D’aquí un moment tindreu ocasió d’escoltar-los directament per boca seva. Després que ell faci aquesta lectura hi haurà una performància del Jordi Valls. Aquest és gracienc (no? eh, que és gracienc? gracienc) i per a qui no sàpiga molt bé i exactament qui és aquest Jordi Valls li diré que ell és la Vagina Dentata Organ, que és un grup (per dir-ho això), un conjunt que és ell sol, de música conceptual. Una de les peces més interessants i més estimades per mi és un cedé que es diu Le Chien Catalan, que és la gravació d’una passejada de gairebé una hora amb Harley Davidson pel Cap de Creus i Cadaqués i les contrades pròximes a la casa del Dalí.
Ell no fa gaire em va dir que estava fent el salt a la tridimensionalitat; és a dir, “fent el salt” vull dir “passant-se a...”, no en un altre sentit; estava entrant en una nova etapa artística en la seva vida que és la tridimensionalitat... És clar, això s’ha de veure en clau que ell no només és músic sinó que també és artista gràfic: ell pinta quadros amb la seva pròpia sang, quadros dedicats a models famoses i gent molt coneguda en el món internacional. Això em fa pensar que per ell la música és una cosa de segon plat, de a més a més; ell a més a més de ser un artista plàstic que fa música... música és un dir... Ell treballa amb el so... És clar, ara anava a fer una reflexió en el sentit de dir no entenc que vol dir això de la tridimensionalitat si el so no té dimensió en aquest sentit... El que està fent és, diguem, passar de l’expressió plana a l’expressió tridimensional. Tampoc no entraré amb més detalls perquè ell mateix ja us ho mostrarà... Aquesta és la primera obra d’aquesta nova etapa, que a més a més el porta de Londres a Barcelona, perquè ell vivia a Londres, i ha decidit que per ser tridimensional ha de tornar a Barcelona, a Gràcia... És que allà no tenen gràcia.
i sell, you buy
dissabte de glòria: the morning glory
re-presentació de l’aquí present a càrrec d’un impresentable
Deixi’m que els digui, a tall introductori a base de coltell poc esmolat, que no sé pas què hi faig aquí. La meva desorientació davant de tot plegat és enorme i experimenta un creixement desaforat i geomètric. El desconcert campa on the road mentre al balcó, entaforat en un cap de cavall excomulgat, veig passar el món, que m’engega a pastar de manera displicent mentre s’allunya carretera enllà.
I perquè deia dic diré tot això? Doncs perquè el desconcert i la desorientació, la manca absoluta de referents, el desori carnal, l’abandó espiritual, la pèrdua d’ancoratge, l’afàsia, la distròfia, l’aneurisma i totes les formes somàtiques de la perplexitat em porten a no tenir prejudicis de cap mena, a no tenir cap autoritat per fer i desfer. Tan sols limitar-me, llavors, a incrementar la meva curiositat fins a un infinit groller i salvatge, tot afinant amb cura els dispositius d’enregistrament de-les-coses-que-passen (i col·loquin un sonor glop de saliva a mode de guionet entre cada una d’aquestes parauletes) i extreure la bellesa macarra, macarrònica, faraònica en pijama d’aquest dissortat conglomerat de despropòsits que és el món i la seva circumstància.
PERQUÈ EL CAMÍ VERS LA LLENGUA ABSOLTA ÉS PLE DE CRISTALLS TRENCATS
I ho sabíeu,
Ho sabíeu des del moment mateix
En què l’aire es feu teixit amb queixes
Esqueixos furtats del feix
De la parla imaginada ara entre reixes;
Oxigen desconsolat muta en nitrogen
Sodomitza amb sutjós cuir el respirar
A peu de lletra el verb esdevé estrogen
La gramàtica en hipertròfia maxil·lar
Pretén resseguir el buit amb el fil de la navalla
Fer fenella dels contorns del caos i així
El que don sentit al dir derivarà en xavalla
I a mi em deixaran colgat vora el camí
On la sang es condensa en gelatina
On tots som morts i vestits de tweed & roll
On rebem malastrucs i gin sense quinina
I amenaces de mort sota una col.
No em fa el fet, el fet que fa vull desfer-lo,
Desfer el que fet i fet sols fa
Funest fermall la fi de l’estraperlo
Del comerç arcaic de tot garlar
Contraban de pesos dites i mesures
Biaix esquizofrènic deriva impúdica del dir
Esbudella el tronc, afoga sàdic les conjures
I aquell qui vulgui pot repetir
Repetir de trops guixats amb cabell d’àngel
Que té les puntes esberlades
Glucòtic excés florint a ran de pell
Buscant amb desesper flocs de sol negre
Borromeig parrupeig ulls al clatell
I en general anatomia geografia
Història histèria dislocada
Així doncs, si el món no fos un desastre sense cap ni peus, si no hi haguessin mostres evidents de ferum de cadàver a cada cantonada, si no existís el tendrum de l’alcoholèmia i els licors, si no tinguéssim estadístiques sobre accidents de trànsit i masoquistes rehabilitacions a cop de porno i marihuana, si la filosofia no tingués el perfil d’un ogre bru tatuat de sòrdida saviesa, si l’única esperança que conec no fos presidenta dels madriles, si l’única sortida que ens queda no fos el forat del cul, si tots tinguéssim tres mugrons, si el millor per dir no fos el que es diu per dir que no queda res a dir, si no fos que hi som com-fosos, si no quedés el consol d’arraulir-se als cims de la desesperació, si no tinguéssim el redós de les coses absurdes i els estris impossibles que trobem a botigues despendolades després de passejades cap enlloc, si no poguéssim fullejar revistes entre espasmes intestinals, si no fos que ja tenim tots el cap ben verd, si no fos que la ràbia és creativa i que l’anticrist és un senyor d’Austràlia (això sí, amb bigotis), si no fos perquè els forns de fundició inspiren poemes negres i escantonats com pedres, si no fos per les llistes d’espera i les cues que alimenten l’odi i ens eixorquen l’ànima, si no fos pel jazz que ens fa de jaç una nit al ras, si no fos per les píndoles de blanc calcari on s’amaga el sentit comú armat amb fils de navalla, si no fos perquè la vida és un ready-made i viure és beure’s l’enteniment d’un glop, si no fos per tot això i altres coses que s’amunteguen com obra magna de l’art brut relligada amb esquitxos d’esperma i sèrum, el senyor Antoni Mateu no existiria, no hauria pogut escriure el que ha escrit, fixar-se en el que s’ha fixat i fins i tot estimar el que estima. I, de retruc, jo no podria ser aquí tot intentant garlar, amb la mateixa curiositat entròpica i la mateixa manca d’escrúpols, del senyor Antoni Mateu, que afortunadament sí que existeix, escriu el que escriu, es fixa en el que es fixa i fins i tot estima el que estima. Així que vostès mateixos. Al món no hi ha per on agafar-lo, però tampoc està tan malament. I sempre ens queda arribar a vells mantenint intacta la indecència i la diabòlica mania d’escriure.
Sebastià Jovani (La Central del Raval, Barcelona, 7.4.2007)
Deixi’m que els digui, a tall introductori a base de coltell poc esmolat, que no sé pas què hi faig aquí. La meva desorientació davant de tot plegat és enorme i experimenta un creixement desaforat i geomètric. El desconcert campa on the road mentre al balcó, entaforat en un cap de cavall excomulgat, veig passar el món, que m’engega a pastar de manera displicent mentre s’allunya carretera enllà.
I perquè deia dic diré tot això? Doncs perquè el desconcert i la desorientació, la manca absoluta de referents, el desori carnal, l’abandó espiritual, la pèrdua d’ancoratge, l’afàsia, la distròfia, l’aneurisma i totes les formes somàtiques de la perplexitat em porten a no tenir prejudicis de cap mena, a no tenir cap autoritat per fer i desfer. Tan sols limitar-me, llavors, a incrementar la meva curiositat fins a un infinit groller i salvatge, tot afinant amb cura els dispositius d’enregistrament de-les-coses-que-passen (i col·loquin un sonor glop de saliva a mode de guionet entre cada una d’aquestes parauletes) i extreure la bellesa macarra, macarrònica, faraònica en pijama d’aquest dissortat conglomerat de despropòsits que és el món i la seva circumstància.
PERQUÈ EL CAMÍ VERS LA LLENGUA ABSOLTA ÉS PLE DE CRISTALLS TRENCATS
I ho sabíeu,
Ho sabíeu des del moment mateix
En què l’aire es feu teixit amb queixes
Esqueixos furtats del feix
De la parla imaginada ara entre reixes;
Oxigen desconsolat muta en nitrogen
Sodomitza amb sutjós cuir el respirar
A peu de lletra el verb esdevé estrogen
La gramàtica en hipertròfia maxil·lar
Pretén resseguir el buit amb el fil de la navalla
Fer fenella dels contorns del caos i així
El que don sentit al dir derivarà en xavalla
I a mi em deixaran colgat vora el camí
On la sang es condensa en gelatina
On tots som morts i vestits de tweed & roll
On rebem malastrucs i gin sense quinina
I amenaces de mort sota una col.
No em fa el fet, el fet que fa vull desfer-lo,
Desfer el que fet i fet sols fa
Funest fermall la fi de l’estraperlo
Del comerç arcaic de tot garlar
Contraban de pesos dites i mesures
Biaix esquizofrènic deriva impúdica del dir
Esbudella el tronc, afoga sàdic les conjures
I aquell qui vulgui pot repetir
Repetir de trops guixats amb cabell d’àngel
Que té les puntes esberlades
Glucòtic excés florint a ran de pell
Buscant amb desesper flocs de sol negre
Borromeig parrupeig ulls al clatell
I en general anatomia geografia
Història histèria dislocada
Així doncs, si el món no fos un desastre sense cap ni peus, si no hi haguessin mostres evidents de ferum de cadàver a cada cantonada, si no existís el tendrum de l’alcoholèmia i els licors, si no tinguéssim estadístiques sobre accidents de trànsit i masoquistes rehabilitacions a cop de porno i marihuana, si la filosofia no tingués el perfil d’un ogre bru tatuat de sòrdida saviesa, si l’única esperança que conec no fos presidenta dels madriles, si l’única sortida que ens queda no fos el forat del cul, si tots tinguéssim tres mugrons, si el millor per dir no fos el que es diu per dir que no queda res a dir, si no fos que hi som com-fosos, si no quedés el consol d’arraulir-se als cims de la desesperació, si no tinguéssim el redós de les coses absurdes i els estris impossibles que trobem a botigues despendolades després de passejades cap enlloc, si no poguéssim fullejar revistes entre espasmes intestinals, si no fos que ja tenim tots el cap ben verd, si no fos que la ràbia és creativa i que l’anticrist és un senyor d’Austràlia (això sí, amb bigotis), si no fos perquè els forns de fundició inspiren poemes negres i escantonats com pedres, si no fos per les llistes d’espera i les cues que alimenten l’odi i ens eixorquen l’ànima, si no fos pel jazz que ens fa de jaç una nit al ras, si no fos per les píndoles de blanc calcari on s’amaga el sentit comú armat amb fils de navalla, si no fos perquè la vida és un ready-made i viure és beure’s l’enteniment d’un glop, si no fos per tot això i altres coses que s’amunteguen com obra magna de l’art brut relligada amb esquitxos d’esperma i sèrum, el senyor Antoni Mateu no existiria, no hauria pogut escriure el que ha escrit, fixar-se en el que s’ha fixat i fins i tot estimar el que estima. I, de retruc, jo no podria ser aquí tot intentant garlar, amb la mateixa curiositat entròpica i la mateixa manca d’escrúpols, del senyor Antoni Mateu, que afortunadament sí que existeix, escriu el que escriu, es fixa en el que es fixa i fins i tot estima el que estima. Així que vostès mateixos. Al món no hi ha per on agafar-lo, però tampoc està tan malament. I sempre ens queda arribar a vells mantenint intacta la indecència i la diabòlica mania d’escriure.
Sebastià Jovani (La Central del Raval, Barcelona, 7.4.2007)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
