perkele!

paraula comodí de la llengua finesa. bàsicament un renec: “mecagondéu”, “maleït sia”, “collons”... es podria considerar un mal nom (?) a partir del qual es planteja un repte: “collons, i és clar que ho farem!!!”.

va passar a formar part de cinc que no val, carpeta amb cinc cartells: lama, perkele!, exvot per a cimentiments, breu oda a la puta gran mentida i homeopatia.

els dos primers cartells van ser exposats, amb el títol lama vs. perkele!, a l’exposició chuntatachuntata - poesía visual y sonora d’espacio tangente, de burgos (novembre de 2007); exvot per a cimentiments a palma de mallorca; breu oda a la puta gran mentida enlloc, i homeopatia és exposat a l’escola montsant, de reus.


i sell, you buy

dit i fet

El 15 de mayo, próxima festividad de San Isidro, hará ahora ocho años que tuve el primer contacto con Antoni, fue a través de un mensaje electrónico que le remití.

Su nombre me lo había dado un contacto que tenemos los dos en Argentina, en una historia muy rocambolesca, que todavía hoy sorprende a Clàudia, la hija de Antoni.

Yo guardaba desde hacía años un reportaje que había escrito Antoni en una revista musical sobre un grupo llamado King Crimson. Cuando vi que se trataba de la misma persona pensé: “Joder, qué casualidad”.

Pero, como dice Clàudia: “Les casualitats no existeixen”.

Fuera como fuere, lo cierto es que desde ese día hasta de hoy nos hemos cursado 6.143 mensajes electrónicos, con sólo un veto que pactamos al principio de conocernos personalmente: nada de política; y así ha sido y espero que así siga.

Con el transcurso del tiempo Antoni me animó a colaborar en sus proyectos en la parte gráfica de los mismos, y así fue, y hasta la fecha he tenido el honor colaborar en las obras: Per al meu amic, Lubricidi (traducido de momento a cuatro idiomas y que podéis encontrar en internet), Nu dry (boadas mix) y los poemas que nos reúnen a todos hoy aquí: De vegades un no pot desfer-se d’una bomba.

Cuando el 14 de abril de 2004, un mes y pocos días después del atentado del 11M, le di a leer a Maribel los casi doscientos poemas que había escrito el poeta, dedicando un poema a cada una de las víctimas exclamó: “Fantástico, como diría tu padre”, y se emocionó.

A los pocos días del atentado aparecieron en La Vanguardia, a modo de homenaje, fichas de todas las víctimas que nos mostraban a través de sus familiares y amigos cuáles habían sido sus ilusiones y sus esperanzas.

Cuando las vio, Maribel me dijo: “El poeta y tú podríais hacer algo importante con este material. Podéis ayudar a estas familias”.

Sabía a lo que se refería.

No dije nada y me puse a escribir a Antoni un mensaje de urgencia.

Y le pase toda la responsabilidad a él diciéndole: “Yo no puedo ayudar a esta gente pero tu sí. Podías hacer un poema de cada víctima con la información que nos dan las fichas de La Vanguardia”.

Dit i fet.

Antoni cogía La Vanguardia y, mientras hacia su trayecto diario en autocar Reus-Tarragona y viceversa, iba confeccionando sus poemas uno a uno.

Eran días de mucha tensión para todos, pero sobre todo para él: “Estic neguitós”, “Tinc ganes de plorar”, “Tinc mal de panxa”, “Cago sang”, “Tot això em supera”, “Acabaré explotant”...

Le dije a Maribel que teníamos que hacer una presentación de los poemas y me comentó que sería una buena idea que fueran leídos por un actor catalán de prestigio. Y que ella misma se cuidaba del tema. Y así fue, se pasó días en internet escuchando voces de actores catalanes, hasta que se decidió por Jordi Dauder. “Es el mejor”, dijo.

Nos pusimos en contacto con él y accedió a recitar los poemas gratuitamente.

Maribel, mientras, iba traduciendo al castellano algunos poemas, pues tenía la idea de que cada familia tuviera, además de la versión original del poeta, su traducción correspondiente al castellano.

Decía: “Hay víctimas no sólo españolas sino también de otros países, y es más fácil que lo entiendan en castellano que en catalán”.

Maribel ya había traducido al castellano los poemas de Antoni de la obra antes citada Lubricidi, por lo que ya sabía de la dificultad de traducir los poemas de Antoni, pero no quedo muy satisfecha de la versión traducida, diciendo: “No queda bien”, y así quedo el tema.

Paralelamente, Antoni y yo nos pusimos en contacto con dos centros comerciales de prestigio en Barcelona con el fin de solicitarles que nos cedieran sus salas de actos para la presentación.

Tampoco hubo problemas en este sentido y todo fueron facilidades. Sí los hubo con el tema de la venta, pues nos indicaron que los libros o los DVD tenían que estar con el código de barras y no tan sólo esto, sino que luego no nos podían dar la recaudación de venta aunque la misma fuera para destinarla a la asociación de victimas del 11M, que es donde queríamos que fuera todo el dinero recaudado, tanto del acto como de la posterior venta.

Nos desanimamos, principalmente Maribel, ella que era todo generosidad. No entendía como esto podía ser posible. No quiero entrar ahora en comentar las valoraciones que hacía del tema, pero fueron muy duras y hasta quizás algunas de ellas injustas. Seguro que os podéis imaginar lo que dijo.

Aplazamos el tema unos meses hasta encontrar una solución. En esos días y sólo para este tema, Antoni y yo nos cruzamos 215 mensajes.

Pero, ay, como dice Antoni: “La gran mentida”.

Es cierto que la vida es aquello que te va sucediendo mientras tú te empeñas en hacer otros planes.

Maribel nos dejó el 28 de abril del año siguiente. Fue la única putada que hizo en su vida.

Nos hundimos del todo y dejamos los poemas en un cajón.

Y hoy, cuatro años después del atentado, aquí estamos en Reus y con fuerzas renovadas, cumpliendo la promesa que le hicimos a Maribel, con la presencia de sus hijos, María y Gabi, y de algunos de sus amigos, con un acto más sencillo que el previsto en el 2004 pero no menos importante y emotivo.

No quiero dejar de agradecer a toda la gente que se implicó en el proyecto original de una forma u otra: Jordi Valls, Rachel Arieff, César Martí, Berta Yebra, el citado Jordi Dauder...

El apoyo y ánimos de Maite y Clàudia, mujer e hija de Antoni. No imagino la paciencia que debieron de tener con Antoni todo ese tiempo.

Seguro que me dejo a alguien más, si es así les pido disculpas.

Bien, quien conozca la obra del poeta se sorprenderá de nuevo con estos poemas; y quien todavía no haya leído nada de él también se sorprenderá.

Como él mismo define su escritura: “Es barregen diverses realitats i diverses ficcions per formar una sola realitat o una sola ficció”. Esto es así en casi toda su obra, pero la frase adquiere todo su significado en su libro La força de la fe.

Antoni no deja espacio para la reflexión, como dijo Kafka en frase que él también suscribe: “La literatura ha de ser un cop de mall al cap”; y eso es lo que es el presente libro.

Nos pondremos en contacto con Pilar Manjón, a quien le haremos llegar los poemas y le comentaremos todo lo acaecido hasta ahora.

Veremos de encontrar una fórmula para sacar adelante los poemas y toda la recaudación será remitida a la asociación de víctimas A11M.

Hemos de cerrar el círculo.

Se lo debemos a Maribel y a nosotros mismos.

Y, para finalizar, os voy a leer una frase del escritor japonés Murakami, referencia muy importante tanto para Antoni como para mí, y que dice así:

“Pues bien, así es como vivimos nuestras vidas. Da lo mismo que seamos víctimas de una pérdida irreparable, da igual que el que nos haya sido robado sea imprescindible, y hasta da lo mismo si nos transformamos en personas completamente diferentes que solamente conservamos nuestra capa exterior de antes, nosotros seguimos desarrollando el papel de nuestras vidas en silencio. Nos acostamos en el espacio de tiempo que nos toca vivir, repetimos muy a menudo y sin convencimiento los actos interminables de cada día y dejamos atrás un sentimiento de vacío inconmensurable...”

Maribel.

Callado está dicho.

Moltes gràcies a tots.

Agustí Sánchez Vicente
Reus, 11.3.2008

i sell, you buy

mortal de necessitat

suïcidar-se és creure en la vida (l.m. panero)

la sagrada forma de l'univers

no em preocupa el buit

lama

terme finès: “recessió”, utilitzat a bastament des dels anys noranta, tanmateix també designa la recerca (!) cap a una nova inspiració, unes noves idees en l’art, la política (!!!) i la cultura en general.

va passar a formar part de cinc que no val, carpeta amb cinc cartells: lama, perkele!, exvot per a cimentiments, breu oda a la puta gran mentida i homeopatia.

els dos primers cartells van ser exposats, amb el títol lama vs. perkele!, a l’exposició chuntatachuntata - poesía visual y sonora d’espacio tangente, de burgos (novembre de 2007); exvot per a cimentiments a palma de mallorca; breu oda a la puta gran mentida enlloc, i homeopatia és exposat a l’escola montsant, de reus.


i sell, you buy

sense déu, els comptes no quadren

dos-cents exemplars d’un amulet-escapulari amb motiu del tercer aniversari del traspàs de joan pau ii (maig del 2008). textos en llatí i fotografies maltractades sobre paper pergamí.

si cliqueu sobre les sabates vermelles obtindreu el poema en llengua catalana.

i sell, you buy

la por engendra por

invitació de brother beam, des dels països baixos, a participar en els seus enregistraments. produeix dos cançons que seran incloses a l’àlbum song for antoni del seu projecte neorealism.

tema 7 del cd: “fear breeds fear”: lectura del poema “per què” per via telefònica, text inclòs al recull teoria del fracàs.

aquest tema va ser inclòs al llibre de vegades un no pot desfer-se d’una bomba.

just en el moment oportú

no parlo pas de l’amor, com diu l’article d’el punt que heu de clicar, sinó de la mort. entesos?

quin parell

—Me aburro fácilmente y si no hiciera esto probablemente me dedicaría a ametrallar a la gente... No me gusta demasiado... No me gusta demasiado la gente, me pone los nervios de punta... [Billy Childish]
—A lo que yo añadiría: Ni siquiera la literatura me gusta demasiado...
—Y añadiría más: ése, precisamente, es el problema. El motivo por el cual hay que tragar mierda un día y otro también, o ponerse a escribir uno mismo si se le quiere encontrar un mínimo de gracia al asunto: a toda esta gentuza que nos rodea le gusta demasiado la literatura.

* * *

—El día que yo me suicide, no te preocupes, que os vais a enterar, porque me llevo a más de uno por delante.
—¿Lo dices en serio?
—¿Tú me has oído a mí hablar en serio alguna vez?


textos de roger wolfe inclosos com a citacions a “pedaç” i “subnormal” (vincleu-vos). deixant de banda diverses antologies disponibles virtualment, em decanto pel seu darrer llibre.


i sell, you buy: pedaç
i sell, you buy: subnormal

mossega’m el mugró, o te’l mossego jo

dia dels innocents del 2006. xalet serra. reus. primer vernissatge. us podeu baixar l’informe o programa d’actes en format pdf, imprescindible si més no per entendre una mica l’entrellat.

magí sunyer va presentar els quatre llibres que s’hi presentaven. no va dir re, però, de la banda sonora d’alexandre galera ni de la des d’aleshores mí(s)tica i cò(s)mica (sur)realista creu hipercilindríca.

Ho arribarem a apedaçar? Tres llibres d’Antoni Mateu
Magí Sunyer

Dos mesos enrere, en un concert que a mi em va acabar interessant més aviat poc i a ell em penso que molt, com a mínim en la segona part, l’Antoni Mateu i jo ens vam asseure un al costat de l’altre. Feia anys que no ens vèiem. Li vaig preguntar com anava la poesia. La contestació em va deixar clavat a la cadira: “Em vaig passar anys, més de set, quasi sense escriure; l’any 2001 m’hi vaig posar i em van sortir sis-centes poesies”. “Sis-centes?” El repassador de textos que sóc jo no se’n sabia avenir. “Sí, sis-centes.” Després va venir la música i la conversa no va continuar, però el diàleg em ballava pel cap, i el vaig explicar a uns quants amics.
Fa tres setmanes o un mes, l’Antoni Mateu em va trucar. “Em presentaries quatre llibres de poesia a casa del Carles Fargas el 28 de desembre?” Vaig contestar que sí, immediatament, i vaig pensar que la data era equívoca i quatre llibres de cop, molts. “Deuen ser una part dels sis-cents versos”, em vaig dir. I ho són, és clar. O no tant, perquè amb l’Antoni Mateu no tot és necessàriament clar, quan es tracta de poesies.
Ahir al dematí l’Antoni Mateu i jo vam enraonar una hora llarga, i quan vam acabar em vaig quedar més tranquil, perquè vaig arribar a la conclusió que avui podria parlar sense dir gaires disbarats i fins i tot potser aclarir alguna cosa o orientar en algun punt. I això ja és prou extraordinari. No és per acollir-me a un tòpic rebregat que afirmo que l’Antoni Mateu, estrictament, es va equivocar quan em va demanar a mi que li presentés els llibres. Diré per què: no hem llegit els mateixos llibres ni hem sentit els mateixos discos i no sé si hem vist les mateixes pel·lícules. Això ja és prou greu, però ho acaba de complicar que aquests versos que ara presentem depenen directament d’uns llibres, d’uns discos i d’uns films. Els que jo no he llegit, no he escoltat i no he vist. Per aquesta raó no estic disposat a permetre que ningú em discuteixi que jo no puc ser un bon presentador d’aquests llibres. Però vaig acceptar: per una simpatia fonamentada cap al poeta, per tenir el gust d’intervenir en un acte en aquesta esplèndida casa que envejo a l’estimat Carles Fargas i perquè sóc un temerari. I encara per una altra raó: després de llegir els poemes, quan una fugida honorable resultava problemàtica perquè era massa tard, vaig pensar que sí, que podia comprendre unes quantes coses i les podia explicar, ni que fos des d’una ignorància bàsica excessiva. Ho intentaré. Tinc a favor meu que fa bastants anys que llegeixo i alguns menys que sóc conscient que començar qualsevol llibre implica unes renúncies prèvies de comprensió per falta de comunitat cultural, i m’he habituat a fer esforços inductius que acaben donant algun fruit.
Comencem per les dades objectives, allò que ningú no em deurà contradir. Al final, presentem no quatre sinó tres llibres de poesia; el quart, Lubricidi, el podeu trobar a internet. És clar que un dels volums, La força de la fe, té més de cent vuitanta pàgines, i aquesta xifra multiplica per quatre o per cinc les habituals d’un poemari estàndard. I encara aquest, editat per una editorial, Emboscall, i adquirible a les llibreries, és el que més s’adapta a la idea que tenim de llibre, com a mínim per l’aspecte extern i per la distribució. Els altres dos, impresos i presentats de manera peculiar —Pedaç, imprès sobre paper del Nepal fet a mà i embolicat en carpeta de vinil transparent; Subnormal, en paper vermell i una carpeta translúcida— en tirades molt limitades, em retornen molt més la imatge que jo tenia de l’Antoni Mateu poeta, associat a les aventures editorials del Francesc Vidal i la Monserrat Cortadellas, a partir de Sàpigues i Entenguis Produccions i Fenici.
El poeta, que és qui ho sap, ahir em va informar que tot forma part d’un gran conjunt de setze llibres —el sis-cents versos que dèiem— que té un títol global, “La gran mentida”, que sembla que resumeix el seu concepte de la vida. També em va assegurar, i això sempre em costa de creure, que les poesies estan escrites a raig i no corregides. Estic disposat a admetre-ho si s’aclareix que el procés d’elaboració va ser mental i el poliment es va efectuar abans de l’escriptura en pantalla. En efecte, l’estil és molt directe i els assumptes s’elaboren a partir d’una peculiar combinació de realitats, no caldria dir, però ho dic per si de cas, que la majoria allunyades de l’entorn més immediat del poeta, ni que quedin emparades per un jo poètic enganyós i barrejades amb instantànies de l’escriptor, en xandall i tot. Aquí és on hem de ser més cauts que mai i llançar un avís que connecta amb el que abans s’ha dit: l’espontaneïtat buscada d’aquests versos és enganyosa. Dit d’una altra manera: Antoni Mateu no és un naïf que espera que li caigui una poma al cap per deduir la llei de la gravetat, sinó que és un lector, un melòman, un espectador, essencial, està, com de vegades afectuosament es diu, podrit de cultura. És des d’aquesta evidència que el detall que aquests versos s’hagin corregit o no resulta insignificant, només li importa a ell i potser a algun maniàtic rebordonit que col·leccioni anècdotes sobre l’elaboració de llibres. És des d’aquesta evidència que resulta més lamentable la poca coincidència de referents entre el poeta i el presentador. Els que per a ell són mites, jo ni tan sols els he sentit anomenar. I és un obstacle que no se supera amb una ni amb cinc-centes consultes a enciclopèdies, ni tan sols amb l’accés continuat a s’eminència totpoderosa, sant Google, bisbe canonitzat de l’espai virtual.
Unes poesies que no tenen res d’elementals, plenes de referències culturals especialíssimes, la més propera de les quals és, per a mi, el pornògraf, escriptor porc, Charles Bukowski. És clar que el que per a mi és quasi un final de camí per a Antoni Mateu és tot just l’inici. Així es creen il·lusions que de seguida s’esvaeixen. Quan s’arriba a un lema: “No hi ha re que faci tant de mal com el record dels temps feliços viscuts en la infelicitat”, fa l’efecte que es pot respirar: una variació sobre Dante Alighieri! Però la frase sembla que pertany a un individu anomenat Josef Króhaska, que per escriure-la abans la va pispar al florentí, vés a saber si de primera mà. I encara quan això està identificat, aïllat en un lema, però sovint les cites se serveixen incorporades al text, sense que ho sembli. Hi ha un detall excepcional que vaig extreure de la conversa d’ahir amb el poeta: ell pensa que això la gent és capaç de notar-ho i distingir-ho. I quan dic això em refereixo a les cites manllevades, a les ironies, als dobles sentits, als jocs de llenguatge. És tant així que un dels llibres, “Pedaç”, està construït amb retalls afegits i va tenir la primera intenció d’imprimir-lo sobre roba. És tan així que entre els poemes hi ha unes quantes “arts poètiques” i una sèrie de reflexions sobre l’art (per exemple, els poemes 62 i 117 de La força de la fe i el poema “La literatura…” de “Pedaç”). Aquesta excepcional confiança en la humanitat es correspon poc amb la consideració de la vida com una gran mentida i, en canvi, justifica de ple el títol d’un dels llibres, La força de la fe, i això m’ha acabat de convèncer que, més enllà de postures desenganyades, ni que estiguin arrelades en una alta dosi d’autosuggestió, Antoni Mateu disposa del cabal imprescindible per realitzar una obra d’art: un convenciment, una fe, i una confiança absolutament injustificada en la humanitat, demostrada en l’acció d’escriure aquests versos així i, a sobre, publicar-los, que significa lliurar-los al públic.
I més avui. En el segle xviii, la gent de cultura, que era molt poca, partia d’una base referencial comuna; al començament del xxi, hi ha molta gent amb una infinitud de referents culturals diversos. Aquesta gent no s’entén entre ella, més enllà del gest o la comunicació més elemental. Els refinaments de la cultura resulten incomprensibles, una ironia és un suïcidi intel·lectual. Per aquesta raó és tan necessari que subsisteixi aquesta fe en la comunicació fins i tot entre els artistes més alternatius.
Per sobre d’aquestes reflexions, que no crec que sobrin, hi ha una única cosa realment important: el ritme de la poesia. Una poesia és això i no altra cosa, tant si està escrita en alexandrins com en les versos més lliures. Al lector, o a qui les escolti, l’arrossegaran les imatges violentes, la literaturització de la decadència física, la contínua temàtica sexual, de tot tipus —reiterada, obsessiva, de variacions de postures, de procediments, amb tots els graus de la perversitat exposats una vegada i una altra—, les històries “cutres”, certs jocs de llenguatge, la insistència en les putes, o els consells eròtics en uns diàlegs tallants i frescos sense aparents preocupacions estètiques, o les vomitades viscerals, tot plegat amanit amb una descurança molt literària i la mala llet radical. Però per sobre de l’anècdota hi ha el ritme, allò que salva aquestes frases de ser simples banalitats, fins i tot quan moltes d’elles estan presentades com a banalitats. I la recepta del ritme no l’escriu cap metge amb la seva cal·ligrafia incomprensible; tampoc no la servirien en cap farmàcia.
Per acabar una perla destacada: deixeu que fixi la vostra atenció en un dels llibres, “Pedaç”. Amb la tècnica del collage, s’hi afegeixen frases extretes de qualsevol context i de personatges tan extrems com el seu idolatrat Roger Wolfe o Benet XVI. En resulta un producte final directe, en què la ràbia i el sarcasme impacten més definitivament en el fetge de l’adversari. Llegeixo la llista de col·laboracions que, a la manera d’alguns manifestos de les avantguardes històriques, figura al final del llibre i acabo: Pompeu Fabra, Paul Grady, Mike Tyson, Joan Brossa, Federico Trillo, Suehiro Maruo, Groucho Marx, Joseph Pernau, Haruki Murakami i Jaume Sisa, entre d’altres. Salut i per molts anys.

petar els dits

hom diu que un dia vaig sentir per la ràdio o per la tele que algú li preguntava què era. ella fitzgerald va respondre només fent petar els pits. “això és jazz.”

miles davis (“the birth of the cool” i “on the corner”, per exemple), atomic, esbjörn svensson trio i “leucocyte”, descobrir aldemaro romero en un vinil aixecat amb un atril a una botiga en un soterrani de shibuya, esqueixada sniff per menys de dos euros en directe des de zeleste, el fargas em regala una cinta que algú va gravar a salou fa gairebé trenta anys, chet baker per dos euros a balada i el compro perquè tricky el va triar al seu “back to basics”, el mateix cheto baker (els japonesos li diuen "cheto") al tower records de la mateixa shibuya en un sol exemplar del seu concert del 1987, qualsevol cosa de chet baker o precisament al lighthouse tocant una versió de gairebé un quart d’hora d’“i’ll remember april”, o el mateix chet als estudis barclay de paris a mitjan anys cinquanta, o el retall de diari que hi ha enganxat en una paret a la botiga desigual del carrer argenteria, gairebé qualsevol disc de keith jarrett i sobretot descobrir el seu trio en el doble “always let me go”, una capsa de django reinhardt (descobert al film “acords i desacords” de woody allen) de deu cedés per menys de deu euros sense cap mena d’informació ni de crèdits, billie holiday és la dama vestida de satí, gavin bryars sap que la sang de crist mai no ens abandona, mehldau —brad mehldau— també des de tòquio fent el que vol, elvis costello també fa de les seves, uri caine, getz/gilberto i no saps mai què pensar sobre la noia d’ipanema (excepte tom waits i jordi valls), ahmad jamal o el costat fosc de la força, un recopilatori de renault, charlie haden quartet west també fa de les seves fins i tot amb bogart, braxton braxton braxton, l’esmentat reinhardt amb l’stephane grapelli i aquest amb frank zappa, dizzy gillespie, duke ellington, charlie parker, modern jazz quartet, glenn miller amb l’orquestra de l’exèrcit (!), dick twardzik deix de banda en chet baker, eric dolphy surt a dinar, ella i louis canten gershwin, sun ra sense fer-se dir sun ra fa seves les cançons de batman, ornette coleman inventa el free jazz amb dos quartets, i potser lou reed també amb la seva música de màquines de metall, dave brubeck podria ser als quaranta principals, john zorn no perd el temps a cuinar i fa de tot i bé, keith tippett, harry connick jr., de nou en coleman a “naked lunch”, diego el cigala a jazzmessengers, no ens deixem pas en john coltrane ni, per al final, qualsevol projecte de naruyoshi kikuchi com el “cure jazz” amb ua i sobretot el seu dub sextet, ni sobretot n’otomo yoshihide fent del seu quintet o bé ensemble o bé orquestra però per damunt de tot jazz, que és el mateix que dir poesia, vòmit i creació.